Trasbals

A poc a poc, aquella institució viva perdia força ofegant-se entre les runes empolsegades de la decadència. Era una tarda a punt de ser capvespre quan jo la vaig contemplar per primer cop després de la desgràcia. Malgrat això, feia setmanes que s'havia incrustat la seva olor a pedra i ciment assecats d'inclemència a les meves narius. Les esquerdes però, havien començat molt abans. Els vigilants massa pràctics i poc empàtics havien recobert les ferides amb pintura. Fet poc menys que inútil. La pell només revela els dolors que gesten més endins.

Aquell cruixir de dents que feia nits que dominava els meus somnis no devia ser gaire diferent dels espetecs que commovien l'estructura interna d'aquell institut. El déu de l'ensenyament apartat i agonitzant entre milers d'establiments d'oci de culte al únic avui que sentim: el nostre. Com volves de neu, el guix va caure durant mesos. Petites plaquetes que intentaven ser restituïdes amb consolacions de fireta que semblaven tiretes ingeniades per curar talls de "Barbies". No n'hi regnava cap a dintre per això; tot estava ple de petites formigues que es diferenciaven per la roba i que procuraven portar com menys menjar a les espatlles millor. No fos cas que se'l mengessin, el digerissin i descobrissin algun fals misteri que els deixava caminar cecs sense sentir mal. Apart de la taula des d'on respiraven i procuraven passar ràpid el trist temps que dedicaven a la feina, no hi havia manera objectiva de diferenciar els sabis: jo no hi trobava mestres ni aprenents.

La casualitat va ser qui ho va invertit tot. Enmig d'allò que s'assemblava més a un rusc d'abelles que a una acadèmia de coneixement hi havien massa estaments socials. Contràriament a la lògica, primer es van enfonsar les grans aules, és a dir, els despatxos dels professors on es reunien a deliberar a quin bar prendrien el café. Unes sales impol·lutes amb ventiladors i grans sofàs al costat d'altres amb pissarres que no guixaven. Un dia, en un intermig de classe, quan els passadissos s'omplien d'alumnes esvalotats corrents com ramats buscant el que ni ells mateixos sabien denominar, una de les escales principals es va ensorrar. Els crits i el terrabastall ho van inundar tot. Ningú sabia del cert si es tractava d'un udol, d'un crit d'agonia però, una pols vaporosa els va encegar a tots mentre, progressivament, els pisos superiors sucumbien i queien damunt dels inferiors que impotentment van veure com quedaven esclafats centenars de cossos, ferits d'altres, atrapats i mutilats encara molts més... Aquella imatge devia ser terrible; jo vaig tenir la sort de no viure-ho, o més aviat de no morir-ho, perquè tots els que sobrevisqueren van quedar restats d'una part seva massa important; tan física com moral... la tranquil·litat no tornaria mai per complet; sempre assaltaria en la foscor. Un atac sobtat mai és oblidat.

Curiosament, el meu ànim rebel adormit per massa temps aquell dia m'havia impulsat a escapar-me, no havia estat cap pressentiment; no tenia cap poder, no havia parat a observar l'estat deplorable de l'edifici per no sentir vergonya aliena, només faltaven dos mesos per abandonar aquell lloc i no tornar-hi. Cruelment, el meu destí no em permetria ja oblidar-ho i deixar-ho enrere mai més. Vaig veure-ho tot des de darrere les reixes que evitaven que escapessin els més petits. Prime,r es va sentir com si un terratrèmol sacseges la terra, després em vaig adonar que era aquella fortificació de feblesa formada la que castigava la terra amb cops i esclats de vidres i finestres que es fonien en un divan de mort. Com hipnotitzada, em vaig quedar allí fins que va acabar tot. Vaig veure escapar pocs afortunats supervivents de la planta baixa; vaig veure com els bombers s'emportaven en bosses, com si simple farcells fossin, desenes de cadàvers; em semblava que l'aire s'havia guarnit d'un perfum fort que mai havia escoltat fins llavors. Quan els primers pares van arribar, humans desconsolats als qui els havien arrabassat mitja vida i la il·lusió, per desgràcia vaig aparcar a la realitat de la que havia fugit contemplant aquell horror; estava davant del cementiri dels meus millors companys, els que havien governat i guiat la meva vida. Vaig saltar les barreres empesa per una follia irracional i, de sobte, vaig veure un cos tan deforme, abonyegat, humit de sang... que vaig ser incapaç de reconèixer-lo. Llavors vaig entemdre que podia ser jo, que de fet jo em vaig morir; mentre la meva veritat seguia viva totes les meves obres s'havien enderrocat en aquell institut sota records de mèmories de persones, somriures, experiències i joventuts. I ell... sí. Segurament ell també hauria fugit d'aquell món; l'únic que semblava que m'estava fent aixecar el vol ara el devia estar alçant ell cap al cel.

A poc a poc, vaig deixar de ser gel deshumanitzat i potser m'hauria valgut més seguir sent-ho. La consciència em va embargar la ment i vaig notar com el meu cor era insignificant per retenir totes aquelles emocions d'àrees quilomètriques derivades de massa moments dolços que em van fer explotar llàgrimes de sang, suor demacrada, agonies de perfums i intents fallits que anulaven tota la meva història.


Núria Badia Sanabra