Transtorn per dèficit d'atenció

Parles d'una realitat que ens trobem a la societat i, encara que a les escoles ja no es tracti així a un alumne amb certes necessitats educatives, la gent no té prou empatia per conèixer el que pateixen aquestes persones.
M'ha agradat molt com has exposat aquest fet.

Potser l'emoció no és precisament el sentiment que esperaves despertar amb aquest relat però, saps què?, poques vegades he aconseguit imaginar-me quina mena de dificultats troba el meu fill en el seu dia a dia. I això que la psicòloga fa anys que ho intenta…Es nota que saps de què parles.

Sempre em sorprèn quan algú es capaç de descriure-me'l sense conèixer-lo...

No és gens fàcil (al menys per mi), entendre, i acceptar, que té aquest problema, perquè físicament no es nota res…i, de tant en tant, he de fer un esforç per recordar que la seva actitud i la seva voluntat poden anar per camins diferents..., però costa...!

Gràcies per haver-lo escrit. L'hauré de llegir sovint.

M'agrada com saps posar-te dins la ment de la nena. Descrius un tema molt comú avui en dia, és trist veure que encara en molts casos no és detecti a temps.
Bon relat de denuncia.

Salutacions
Naiade

Que trista la història!, quanta incomprensió! i la comunicació entre les persones?, de vegades un trastorn d'aquest tipus pot arruïnar la vida d'una persona, per no rebre l'ajut necessari.

El personatge de la nena o noia està molt ben retratat, passa d'un tema a un altre amb una facilitat impactant, de manera que és fàcil d'imaginar la seva ment dispersa i la manca de concentració necessària per poder aprovar i treure profit de les assignatures a l'escola. I el més terrible, aquesta sensació que s'avorreix, pobra. És molt dramàtic i el pare amb el conserge també.

Un tema profund que sovint és té com de menys, quan per la família que ho pateix ha de ser un daltabaix, no poder oferir al teu fill el més important, l'amor pel coneixement dels avantpassats, la inquietud de voler aprendre, de créixer com a individu gràcies al que rebem a l'escola i a la cultura en general.

Una abraçada!

I és quelcom positiu, ja que està tan ben escrit (i descrit) que m'ha tocat la fibra.
A més, l'he llegit en un descanset de correcció entre fitxa i fitxa de restes. Desesperada pels resultats, em preguntava com podia ser que després d'explicar-ho cent vegades encara algú no m'hagués entès i en aixecar la vista cap al relat em trobo amb aquesta història...
En resum, que m'ha agradat molt.

Encantada de llegir-te!

Com m'agrada veure publicats els relats del repte! Segueixo pensant que és un gran relat i que mereixia ser el guanyador. Aquí ve el comentari que vaig penjar al fòrum:

"Un títol que deixa ben clar quin trastorn pateix la nena protagonista. Al llarg del relat ja no esmentes més el títol, però vas definint des de les vivències de la nena, com qui no vol la cosa, els símptomes del trastorn per dèficit d'atenció (TDAH): dificultat de mantenir l'atenció, hiperactivitat, impulsivitat...

"Molt bé, Jeremias, amb un relat molt ben escrit has tocat un bon tema per a un debat pedagògic. El TDAH és neurològic, amb una base genètica, per tant, la nena (la boja!) no hi pot fer res si no és amb l'ajuda del seu entorn, però ella no percep al seu voltant res que l'ajudi a entendre què li passa. La mestre la intimida i la culpabilitza, els companys la provoquen, el professor l'escridassa, les classes són avorrides i desmotivadores...

"M'ha agradat la figura del conserge, me l'imagino d'aquelles bones persones que coneixen un per un tots els nens de l'escola, carregat de paciència, a qui li han encolomat la trucada i que, abatut però amb bones paraules, parla amb el pare. La nena, en canvi, només percep la merda de filla que és i espera que passi alguna cosa diferent, com ara que plogui, però la grisor (la del cel i la seva, que ben trobat!) ni peta ni fuig.

Et felicito per com has aconseguit posar-te a la pell d'aquesta nena. Vist des de dins, la història es veu molt diferent.

M'ha agradat el teu relat perquè t'has posat, molt encertadament, en la pell d'una nena que pateix un trastorn greu que si no es tracta pot derivar cap a un trastorn bipolar que, com se sap, és una malatia crònica i molt seriosa.
Crec que la teva breu narració és molt útil per comprendre la psicologia dels nens hiperactius i amb dèficit d'atenció i la seva relació forassenyada i conflictiva amb el món que els envolta.