Tramoia

Un relat de: deòmises
El amarillo es un estado visual del alma

Manuel VILAS (Ordesa, pàg. 213)



Tota la seva vida ha estat esperant el príncep blau que es mereix, ella que és treballadora i endreçada, un xic presumida però sense estridències ni exageracions. En canvi, li ha tocat un homenet d'allò més vulgar, un funcionari gris que només s'altera quan li assignen la productivitat semestral que s'ha assolit gràcies a l'esforç d'altri dins del seu departament. Li costa reconèixer la seva infelicitat i l'estancament que d'uns anys ençà arrossega amb ella i que li fan veure que la vida és de tots colors, excepte rosa. Emperò, durant molt de temps no ha perdut l'esperança en el seu propòsit: no és normal que tingui tanta malastrugança, i això que evita els gats negres i dur roba de tons groguencs, sobretot arran de la seva afició al teatre amateur. Una altra cosa no, però de dots d'interpretació per dissimular el descontentament vital, en té a cabassos.

Ser dona de fer feines l'ajuda a repassar els textos. Els grava dins del mòbil i els escolta amb els auriculars mentre realitza qualsevol tasca que els propietaris de la casa pairal li assignen abans de marxar cap a l'oficina. Aquests quefers, a banda de domèstics, són prou mecànics per desconnectar el cervell i invertir-lo en la dramatúrgia. A més a més, tot l'elenc de personatges l'acompanya en aquesta solitud. Durant unes hores s'oblida de la grisor del seu dia a dia, que arriba a límits insospitats encara que quedin velats per un somriure radiant i blanc. S'hi esforça força perquè sembli sincer i sentit, no pas un decorat per encobrir la tramoia del seu desànim.

Avui, encara emboirada per l'enigmàtica dona de Todo verde*, l'obra de teatre que preparen, treballa d'esma, fins que els tons ocres i vermellosos del capvespre l'han sorpresa davant del finestral del casalot. Tanta bellesa enmig de la seva mediocre existència li provoca un ennuec i que aflorin les llàgrimes als ulls. Un halo romàntic l'embarga i, en obrir els porticons, el buit li sembla tan temptador com una roja poma oferta per una verda serp sibilant.


{*Text de Santiago Loza.}

Comentaris

  • comentari del jurat[Ofensiu]

    Un text molt ben escrit, amb una riquesa lèxica que cal destacar (canviaríem algunes cosetes, com la cacofonia “S’hi esforça força”, però poca cosa). La veu narrativa ens endinsa en la vida de la protagonista amb naturalitat, de manera fluida. L’ús dels colors, que esquitxen tot el text, és encertat. El final, tanmateix, el veig desproporcionat si el comparem amb la vida que se’ns descriu.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

937 Comentaris

252056 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978