Tots els seus desitjos

Aquestes "eines" que tenim, tan modernes, on ens porten? A on ens poden portar?
Fa un xic.. què dic un xic! Fa molta pena el teu personatge.
Trobo, però, que l'has sabut treballar.
- Joan -

Un relat genial en què ens descrius, indubtablement, una malatia.

Aquesta serà, potser, una de les conseqüències de la utilització dels ordinadors com a cangurs electrònics, sembla que ja hem superat l'era del televisor.

Cal que els pares reflexionem, i actuem en conseqüència, per tal d'evitar la proliferació de més Gabriels pel món futur.

Felicitats pel relat!

Núria

i curiós aprenent de psicòpata el protagonista. M'ha agradat molt el text perquè enllaces amb l'addició a les noves tecnologies i portat a l'extrem poden apareixer moltes persones com el teu protagonista. Força i endavant!

Naiade, un molt bon relat. El tornaré a rellegir.

Salut.
onatge

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

una malaltia diria jo. De petit ho va passar malament, les burles dels companys, els adults que no paraven ni un moment amb ell.
Està clar què un es forma de petit, hem de tenir molta cura dels nostres petits, perquè de fet tots els nens per natura tenen inquietuts, ganes d´aprendre i som responsables de que no tinguin manques i molt menys afectives.
Fa por pensar que hi ha tanta gent amb manca d´afecte durant tota la seva vida i que es poden tornar malalts psicopàtics

fins sempre

Bona reflexió !
creant altres Ego virtuals,
que supleixin les mancances
de la seva infantesa.
Una doble vida portada al extrem,
però que molta gent fa en altres mesures.
Donar vida a personatges
que complementen i equilibren.
Avet

No és cap malaltia ni tampo cap joc. No és esquizofrenic però tampoc normal. Jo diria que no té personalitat definida i cerca trobar-ne una entre les moltes que s'inventa. La manca d'aptitud el decanta a l'extravagància.

El relat m'ha agradat. Com sempre Naiade
Joanalvol

Hola Naiade! M'he llegit el relat amb interès creixent. La idea m'ha semblat molt interessant, i podria donar prou matèria com per desenvolupar tota una novel·la!

Les personalitats que s'inventa el Gabriel són, en efecte, una il·lusió fruit d'una infantesa en què no va trobar l'afecte que desitjava i necessitava ni, tampoc, l'encaix de la seva personalitat. Aquí està la clau, penso jo, de tot el relat. Ell no se sentia ningú perquè el seu entorn el menystenia o menysvalorava. La seva capacitat imaginativa o creativa, però, anava més lluny del que ningú s'hagués imaginat d'ell. Tant és així que amb la creació de personatges virtuals no en va tenir prou per satisfer la seva necessitat. Li va caler materialitzar els seus propis personatges en ell mateix.

En el fons, hi ha una crítica latent: la de la necessitat d'un entorn propi i natural que permeti el desenvolupament i evolució de la personalitat.

Gràcies per aquest relat reflexiu!

Una abraçada ben forta, Naiade!!!!

V

Tenia l'aparença d'un regal, però era la clau d'un món obscur... Li va il·luminar la cara per uns moments, però li va enfosquir la vida més tard... Va pensar que se sentiria acompanyat, i la realitat va ser que li va fer mal! Potser semblava que gaudia, però no... el va patir de valent!

Les coses no sempre són el que semblen, oi? Com les persones o com les paraules, els objectes amaguen possibilitats, intencions, abismes...

M'ha fet estremir la sèrie de pistes que has anat deixant sobre la vida de l'adolescent i el que rep de l'entorn: "Prou d'aguantar les burles dels companys d'escola", "els profes, que tampoc ho sabien tot i de vegades no tenien temps per ell i les seves mil preguntes", "aquelles jornades inacabables..., on ell se sentia com peix fora de l'aigua", ja que denuncien el fet que, quan algú es sent atacat, intenta aixecar defenses.
També que molt sovint ens deixem influir per les aparences, pel que diuen o ens diuen, pel que ens sembla veure... però podem equivocar-nos, evidentment!

Respecte a la pregunta que planteges a la introducció, diria que el Gabriel juga, juga i sofreix. Al voltant, altres pateixen ceguesa. Només és una possible visió del relat, se m'acudeixen de diferents... I tu, què creus?
Que parli l'autora!

Mentre espero la teva resposta, t'envio una abraçada ben saludable i autèntica,
Unaquimera

Bon relat. Discrepo del missatge que jo he interpretat. Sembla un cant a gaudir de l'engany. A no ser el que hom és. Permetem discrepar amb respecte.

quin relat tan interessant, molt imaginatiu i dels que enganxen des de bon començament. Una crítica vers els pares que "aparquen" els fills davant l'ordinador i el posterior desenvolupament d'aquest noi fins arribar a viure diferents personalitats. Bones descripcions dels personatges i un final divertit.
Et felicito de tot cor pel relat!

Molts petons,

Xantalam

Té molts móns aquest Gabriel, però està més ols que la una.
Una bona crítica enmascarada, i no dic res més, que puc ferir sensivilitats, no la teva, està clar, però si de possibles lectors, que tot imitant Pessoa, es creen móns paral·lels, que en algún cas són reixits, i en una part important, se'ls pordrien estalviar.

Aquesta frase "d'enfrontar al món dur." al final del tercer paragraf m'ha costat de llegir, podries canviar l'ordre de les paraules i dir; "d'enfrontar la duresa de món." Bé, és una percepció personal.
Hi ha altres coses, però ja saps que a voltes ens cal escriure, esborrar, reescriure, i també cal penjar el relat, perque un plasta t'escrigui un comentari així, jeje.
Va de broma.

Una abraçada Montse

Ferran

on acaba el joc i on començava la malaltia, en cas que hi fos. És cert que viu la vida de diversos personatges però sembla que n'és prou conscient i de fet el que més l'interessa és l'efecte que produeix en els altres. No m'ha semblat que perdi de vista la realitat ni que renuncii a la seva personalitat -en cas que en tingués alguna de definida-. Per tant, no crec que sigui més ni menys greu que aquells que son d'una manera i decideixen aparentar que en son d'un altra. La vida ja ho té això, que toca fer teatre i potser tampoc té gaire importància interpretar més d'un personatge.
M'ha agradat com ho has plantejat, i sobre tot la reflexió que inevitablement sorgeix al llegir el teu relat.
Doncs m'agrada el teu quadre, tant de bo ens puguis anar regalant la visió de les teves creacions.
Una abraçada i gràcies per comentar-me.

Perquè ho feia? Qué li mancava a la seva vida? Perquè tenia que representar tants papers? Potser només volia fer patir els de casa? Una bona trama, una vida dura, un,no ho es tot i deu costar de fer-se valer entre tants personatges. Ell mateix, sabia qui era? Això queda en el aire i en el rerefons del teu escrit.