Tothom sap resar

Un relat de: Cèsar Alcalà

Era una tarda freda i gris del mes de desembre. Teresa pujava amb rapidesa les escales del metro de Passeig de Gràcia. Plovia amb intensitat. Barcelona pot convertir-se en una ciutat horrorosa en dies de pluja. En arribar al carrer intentà refugiar-se sota d'un balcó. La gent, amb els paraigües oberts, caminava amb rapidesa, capbaixos, intentant esquivar els bassals d'aigua. Es va treure els guants mullats de llana. Se li estaven gelant les mans. Agafà un mocador de la bossa. Es secà la cara. Estic completament molla. Brrrr! Una esgarrifança va recórrer tot el seu cos. M'estic congelant. Per què vaig decidir canviar el dia de classe? Estava molt empipada. Odiava la pluja. El sol ens dona la vida. La pluja en apaga i consumeix. Intentà relaxar-se. No puc presentar-me així davant del mestre. Ell no te la culpa. Aquesta merda de dia! Déu meu! Quin fàstic! Els nervis s'havien apoderat del seu esquifit cos. Impossible relaxar-se en aquell estat.
Si m'ho penso molt no em mouré. Mirà cap a dalt i cap a baix del carrer Aragó. Els cotxes estaven aturats. El semàfor per ells era vermell, per ella verd. Aquell era el moment. Es col·locà el violoncel darrera l'esquena i sortí corrents del seu refugi. Merda! El semàfor havia canviat de color. Per què precisament ara es te que posar vermell! exclamà enrabiada. Els cotxes començaren a circular. Allà estava ella, sola amb el seu instrument, en mig del carrer, sense paraigües i molla fins els ossos. Tinc que arriscar-me. Tornà a mirar cap a dalt i cap a baix. Podia atravesar el carrer si es donava presa. Per fi! Ja estava a l'altre costat. Uns quants metres més i arribaria a casa del seu mestre. De sobta un cotxe passà a gran velocitat aixecant una enorma cortina d'aigua. Teresa quedà literalment envoltada per ella. De la seva boca varen sortir mil i un insults. Aquell desaprensiu no tingué en compte que al trepitjar el bassal d'aigua esquitjaria als vianants. Imbècil! exclamà. Ara si que dono pena. Teresa continuà caminant. Anava pel mig del Passeig de Gràcia direcció al carrer Consell de Cent. Per què vui refugiar-me sota els balcons si ja no puc estar més empapada? Aquest no es el meu dia! Està vist que no ho es.
En arribar a casa del mestre va preme el botó de l'interfono. Una veu profunda, fúnebre contestà. Teresa li va fe saber que havia arribat. Acte seguit s'obrí la porta i pogué accedir a l'interior de l'edifici. Per fi estic sota cobert! Ara res em pot passar. Recolzà el violoncel a la paret. Com puc presentar-me així davant d'ell? es preguntà. Estic feta un pena. Va tornà a agafar el mocador per assecar-se. Això i res es el mateix. El mocador estava massa moll. La curta cabellera que lluïa de color castany desprenia gotes d'aigua, que relliscaven per l'abric i la cara. Com els gossos va moure amb brusquedat el cap a dreta i a esquerra. L'aigua quedà incrustada a les parets del replà. Es brunyir els cabells. Amb les mans intentà escórrer l'aigua dipositada sobre l'abric. Bé, pensà, no puc fer miracles. Agafà el violoncel i es dirigí cap a l'ascensor. Polsà el botó. Esperà. Era un antic ascensor de l'Eixampla barceloní que tardava una eternitat en baixar i pujar. Mentre esperava girà el cap per observar el carrer. Encara plovia. Un somriure s'esbossà a la seva cara. Havia un petit bassal d'aigua al terra. L'ascensor va parar-se bruscament davant d'ella. Obrir les portes y polsà el botó. De sobta un soroll fort i un lleu tremolor li demostrà que s'havia iniciat el llarg i lent camí cap el tercer pis. Finalment l'ascensor s'aturà. El mestre estava davant la porta, immòbil, esperant-la. L'obrí i amb un gest dolç li demanà l'instrument. Un cop a l'interior del pis la portà fins la cambra de bany.
- Entri i acondicionis abans de començar la classe. Jo m'encarregaré del seu abric. No es preocupi per res. Sempre hi han coses pitjors. No ho dubti. Sempre hi ha quelcom pitjor a la vida.
Aquelles paraules li calmaren els ànims. Era cert. Per què empipar-se? La pluja es part de la vida. Pitjor seria no sentir res. Una vegada acondicionada va veure les coses d'una manera diferent. Havia arribat el moment d'enfrontar-se amb el seu mestre i amb la música de Haydn. Obrí la porta i es dirigí a la sala d'estudi. George Piatigorsky estava sentat a una cadira, amb el violoncel entre les cames, tot esperant a la Teresa. Ella intentà disculpar-se pel seu aspecte. Piatigorsky, amb un gest sec de la mà, la va fer callar.
- No te perquè donar-me explicacions.
- Ho se, va respondre Teresa, però ...
- Tranquil·la. Comprenc la seva reacció. Anem a relaxar-nos. Els nervis son dolents per l'estudi i pitjors per a la creació. Ho intentem?
- Si. Crec que serà ho millor. La pluja em posa molt nerviosa. Es superior a mi.
- Molt bé, deixem a un costat Haydn. No es propici començar a estudiar una peça quan un no està concentrat. Ens relaxarem resant.
Teresa es quedà molt sorpresa al sentir aquelles paraules del seu mestre. No sabia com fer-ho.
- Sento molt portar-li la contraria però, jo soc agnòstica. No se resar.
Tot i ser d'origen catòlic, feia molts anys que s'havia desvinculat de qualsevol confessió religiosa. Ell la mirà amb indulgència.
- Es clar que sí! murmurà. Tothom sap resar.
Piatigorsky tancà els ulls. Es calça el violoncel entre les cames. Agafà l'arquet amb delicadesa. Inspirà profundament. Durant uns breus segons hi hagué un silenci ensordidor a la cambra. De sobte atacà el segon moviment del concert per a violoncel i orquestra en la menor, opus 129, de Robert Schumann.
Teresa es quedà d'una sola peça. El mestre li acabava de donar a conèixer una de les coses més profundes que un professor pot ensenyar a un alumne. S'assabentà que la veritable espiritualitat d'un músic es troba a l'interior d'un mateix. Molt pocs arriben a descobrir-ho. Només els grans aconsegueixen la perfecció. Piatigorsky era un d'ells. Per ell resar era això. Quina oració pot haver més meravellosa que el sentiment expresat mentre s'interpreta el segon moviment de Schumann? Durant els minuts que durà la música Teresa es va veure envoltada per un estrany èxtasis de plaer. Quelcom que no es pot descriure amb paraules li va fer oblidar la pluja i els nervis que tenia acumulats per culpa d'ella. Tot quedà enrera. La música era ho que realment importava. En finalitzar, quan el silenci tornà a regnar a la cambra, Piatigorsky obrí els ulls. Amb lentitud recolzà la mà dreta sobre la cama. La mirà i li murmurà a cau d'orella:
- Veu que fàcil es resar.

Comentaris

  • És un relat meravellós[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 14-10-2008 | Valoració: 10

    Escrit amb bon domini del llenguatge i la sintaxi, i la mestria de saber copsar l'interès del lector. Quan m'agradaria haver estudiat música per a gaudir de les dolces melodies com ho fa la teva heroïna!
    Resar no és repetir paraules com un autòmat amb el cap a un altre lloc. Com tu diues molt bé, resar és estar un moment amb un mateix, en silenci, relaxat, conscient del que un està fent. M'ha agradat el teu relat.

  • És un relat meravellós[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 14-10-2008 | Valoració: 10

    Escrit amb bon domini del llenguatge i la sintaxi, i la mestria de saber copsar l'interès del lector. Quan m'agradaria haver estudiat música per a gaudir de les dolces melodies com ho fa la teva heroïna!
    Resar no és repetir paraules com un autòmat amb el cap a un altre lloc. Com tu diues molt bé, resar és estar un moment amb un mateix, en silenci, relaxat, conscient del que un està fent. M'ha agradat el teu relat.

  • HOME, NO SE ...PERÒ[Ofensiu]
    DOZOMITETSO | 29-03-2005 | Valoració: 10

    M'HA COSTAT DE LLEGIR, ANAVA A VALORAR AMB UN 9, PERÒ HE VIST QUE AIXÒ ET FARIA BAIXAR LA MITJA, I NO SERÉ JO QUI HO FACI. ET VALORO AMB UN 10.

  • resar[Ofensiu]
    donablanca | 26-01-2005 | Valoració: 10

    ah, Schuman , el segon moviment, bonissim

Valoració mitja: 10

l´Autor

Cèsar Alcalà

1 Relats

4 Comentaris

1355 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor