TOTA UNA VIDA

TOTA UNA VIDA

L’Andreu va fer un bot del llit quan va sentir el telèfon, no eren hores habituals de trucar, d’interrompre l’últim son del dia.

—Digui’m! Sí, què passa? Com ha estat? A quina hora? Ara vinc…

Amb un no-res es va arreglar i va prendre el seu cafè. Va agafar un petit termos que tenia a la cuina i el seu bastó. Encara va donar una ullada a la fotografia que tenia al rebedor: una dona jove i guapa, que semblava somriure-li.

Ja a la parada de l’autobús, va pensar en la Carla. L’autobús no va trigar a arribar i els seus pensaments van començar a donar vida a tots aquells anys que els unien. Va conèixer la Carla en un camp de refugiats a Argelers. Ella era molt jove i ell tot just havia acabat la carrera de medicina. Els seus millors anys estroncats per una maleïda guerra que els havia canviat la vida.

Una nit, a les tres de la matinada, algú va cridar demanant un metge. Una noia, refugiada, s’estava dessagnant. L’Andreu va fer un salt de la seva màrfega i hi va anar tan ràpid com va poder; es va identificar com a metge. La cara de la noia era pàl•lida, quasi no podia obrir els ulls, els ossos es marcaven d’una manera escandalosa. Una dona li va explicar que feia dies que no es trobava bé, i que no resistia els mals tractes que rebien, i que aquella nit va començar a sagnar... Ell la va explorar i va veure que havia patit un avortament. Va fer tot el que va poder per parar l’hemorràgia en aquell petit i inhumà hospital improvisat. I va ser així com va néixer una forta amistat entre els dos que es va convertir en amor.

L’autobús es va parar, i ell s’adonà que encara faltava una parada per arribar a la seva destinació. Va mirar la bossa que portava amb el termos, i va continuar el fil dels seus pensaments que havia interromput.

Dos anys després de sortir del camp de refugiats es van casar. No van tenir fills. Tot el seu amor va ser per a ells dos. Cada matí ell l’obsequiava amb un petó i un cafè amb llet i ella corresponia amb un altre petó i amb un somrís. Així va transcórrer el temps: setanta-quatre anys! Anys dolços i anys amargs, però sempre compartits.

Per fi hi havia arribat. L’autobús es va aturar i, ensopegant amb el seu bastó, va baixar-ne. Estava nerviós. No sabia com la trobaria. Li havien dit que havia tingut una embòlia i que, el metge, per valorar millor el seu greu estat, havia demanat la seva presència.

Ja hi havia arribat, a la porta hi havia un rètol que deia “Residència Magnòlia”; era la millor que havia trobat. Li havia costat molt decidir-se, però a casa no s’hi podia estar. Ell ja no podia atendre-la, necessitava vigilància les vint-i-quatre hores del dia. Tampoc el coneixia... Va començar amb alguna pèrdua de memòria fins que va deixar de reconèixer-lo. Quan la va ingressar li va prometre que no la deixaria, que tot continuaria igual. Cada dia al matí, hi anava i li portava el seu cafè amb llet que no es prenia si abans no li feia un petó: no sabia qui era ell, però notava que hi havia un lligam molt fort. La Carla, pràcticament no parlava, mirava, mirava sense poder saber què, com si volgués descobrir les persones i cada una de les coses que eren al seu abast.

Va trucar el timbre i de seguida li van obrir la porta. La Isabel, l’encarregada, el va acompanyar a l’habitació. Era al llit, mig inconscient, amb els ulls tancats. Quan li va dir: “Carla, vols el cafè amb llet...?”, no va fer cap moviment. L’Andreu, amb llàgrimes als ulls, li va fer un petó, i un lleuger sospir es va escapar d’aquell cos que demanava anar-se’n, però que no volia fer-ho sense l’últim petó.

Materile


MARIA TERESA GALAN