Tot té data de caducitat.

Tot té data de caducitat…



En els teus llavis de pergamí
hi cercaré els mots
i les carícies escrites
abans d'ahir.
No és el temps qui ens fa envellir,
som nosaltres que ho fem
si anem perdent les il·lusions.
I si volem caminar coixos
avui, demà i ahir.


Un somriure ens pot
fer viure o morir...
Si deixem que mori el somriure
tot el nostre interior serà una tomba.
Si de la rosa només
ens en queda l'espina
el camí d'amor serà un sofrir...
Però si lluitem mà amb mà
reconfortats per la vida,
serem rics d'amor,
serem tu i jo.


Les llàgrimes fan créixer cactus,
però els cactus també fan flors
malgrat que només duren un dia.


La soledat potser ja està
escrita en el destí,
potser només nosaltres
podem esborrar el que està escrit.
De la tempesta, la pluja.
Del sol, la seva vida.
Del mar, l'onatge per navegar...
I a la sorra escriurem els noms
com dos vells amants.
De la lluna que ens faci
viure enfora tot el
que tenim sembrat a dins.


A la dansa dels anys passats
i viscuts, hi hem ballat al ritme,
sempre hi tindrem un peu equivocat.
Tot s'embolica i es destapa
amb paper d'il·lusió.
La cadira ja ha perdut la
força, nosaltres també.
Quan marxem, tu hauràs
deixat vida, jo només
pols als llavis del vent...


L'home sempre és passatger.
La dona sempre deixa
un cordó umbilical...
Potser és tal com ha de ser.
No faig balanç de res,
només és un cantar d'ànima,
un respirar de l'esperit.
No cal aturar-se a cap
cantonada de carrer,
no es pot ser captaire de vida,
nosaltres som la vida,
ni que visquem a lloguer...
Tot té data de caducitat,
malgrat que no sabem
quan ens arribarà el fred...


onatge