Tot sigui per la feina

Una setmana abans de l’entrevista ja havia començat a notar els primers símptomes d’aquella estranya malaltia: la taquicàrdia, els tremolors, els canvis d’humor, però, el pitjor de tot era la suor, aquella suor aspre que li anava lliscant per tots els porus de la pell; aquella remaleïda suor que apareixia sempre que es posava nerviós, que ja li havia dit el metge, que hauria de prendre’s la vida amb més calma, senyor Roig, i li va receptar unes pastilles que prengui-se-les cada cop que es trobi en una situació difícil, com ara aquesta futura entrevista de feina, que és molt important per a mi, i vinga una pastilla, que he d’aconseguir-ho, coi, que estic més que capacitat per a fer-ho. Si no fos per la suor…

I s’estira al llit i posa un cd d’exercicis de relaxació que es va baixar d’Internet i respiri tranquil.lament, va dient una veu harmoniosa, imagini que… I ell ja s’hi veu traginant maquinària pesada amb els seus braços que s’han fet forts a còpia d’anys de treballar d’estibador al port, que a mi la feina dura no m’espanta. I aquest pensament li dóna una certa, encara que fràgil, seguretat que fa que se senti més tranquil, i, quan per fi arriba el dia, es presenta a l’entrevista fresc com una rosa i amb un somriure radiant.

Una dona jove li obre la porta i, mentre li va explicant que aquí, senyor Roig, la feina és molt dura (i tu rius, què sabrà ella!), el condueix passadís enllà i escales avall fins arribar a un immens magatzem i tu et quedes de pedra quan veus tot aquell munt d’homes degotant una mena de resina blava i ella que et diu que espero que estigui acostumat a la feina dura, senyor Roig, perquè aquí suarà tinta.