Tot per aquesta selva verge

Saps que et fas estimar? Se t´estima per la sinceritat, per la noblesa, per la bondat que traspua a través de les teves paraules...

A més, m´encanta com escrius. Saps expressar-te amb claredat i bona redacció.

T´adones de quantes i quantes coses bones tens?

Una abraçada càlida i tendra, Sergi.

com tu vas dir una vegada, guerrers fins al final, però amb un escut potent que faci relliscar el que ens ve de fora

Ostres com t´hem trobat a faltar, suposo que d´aixó no tens cap dubte, i aquí estem per compartir amb tu moments durs, tant de bó siguin millors, o com a mínim al fet de passejar per aquí i sentir-te acompanyat et faci sentir amb un altre optimisme, sabent que no estàs sol. Sergi, és difícil donar consell quan de prop un no coneix el tema de la malaltía, i per altre banda m´encanta la teva rebel.lia i valentia, però el meu consell seria que, sent com ets i no callan mai, també respiris, perquè moltes de les qüestions que exposes saps què molts de nosaltres les compartim, però sense deixar ser mai nosaltres, també les esquivem. I com aquí pots desfogar-te sempre, en el dia a dia t´ho pots pendre amb més serenor. I saps què t´ho dic amb tot l´afecte.
M´alegro molt veuret de nou
Una abraçada fortíssima

Ja et vaig dir com m'alegrava de saber de tu.
Potser escriure és una bona manera de desfogar-se, sí, definitivament ho és, i no només per a tu. M'encanta la valentia amb la que exposes la teva realitat, com busques "lianes" per salvar els esculls i com, a més a més, convides a la reflexió de que lluitar cada dia, sigui amb i pel que sigui, és gratificant a la llarga.
El teu relat-assaig, de títol perfectament escollit i lligat amb un final encoratjador, és una lliçó : malgrat totes les plantufades rebudes, continuo fent de l'escriptura el meu vehicle de comunicació i la meva millor arma de defensa.
La vida per si sola ja és una novel.la o un recull de poemes, i com totes o tots, té de tot, però això és el que la fa única. I aquesta és la teva, inserida en una selva, que vol ésser verge i nova, però que segur que ja en té quelcom d'aixpo, perquè és teva i només teva.
I crear utopies no et pensis que és d'ingenu o somiatruites. Hi ha moments del present que en un passat no tan llunyà, també van ser utopies per a mi, i no em va donar la gana de que deixessin de ser-ho, per si per alguna casualitat les podia abastar.
El que no podem fer és deslligar-nos de l'entorn, i deixar de ser animals socials, però podem crear els nostres petits oasis mentre rodem amb el món que ens ha tocat viure.
Com sé una mica el que pots estar passant, m'atreviré a dir-te una cosa : fes cas de la neuròloga i pensa que tu saps de la teva malaltia i pots lluitar-hi més o menys, perquè la coneixes. D'altres no poden fer-ho,perquè quan s'assabenten ja és massa tard o potser no té tractament. (això és com si ho hagués dit la meva mare, que va morir jove).
Petons que surten del cor i ànims, que estic segura no te'n falten, perquè aquest relat n'és una prova irrefutable.
Quan vulguis ja saps on sóc.

angie

M'he emportat una alegria de veure que tornes a escriure. Com ja has vist als altres comentaris, som molts que te'm trobat a faltar. Comprenc que deu ser dur conviure amb aquesta malaltia, però s'estan fent moltes coses per millorar-la; i com molt bé dius, espero que aquesta estaca que va a la deriva,(però no sé si t'adones que ben ancorada per la teva fortalesa i valentia) pugui arribar a bon port i gaudir d'aquesta selva verge que tan anheles, acompanyat per la gent que t'estimes.
Ja saps que aquí a relats en som un munt de companys que l'apreciem, ens agrada llegir-te, saber que estàs bé
i poder-te animar el dia que et faci falta. Compte amb nosaltres.

Una abraçada ben forta de benvinguda

ho sé , desde el primer relat que et vaig llegir , i això solament és molt important , demostra que ets valent i rebel , pensa que vius en un món , absolutament dominat per la covardia .
Endavant !

"cap motiu per ser optimista" (?), però al final del relat t'aferres a l'esperança: "I malgrat que sé que això és una utopia, jo ho busco i ho seguiré fent tota la vida." Molt bé, a mi no em sembla pas que això sigui una utopia, però m'entusiasma aquesta última frase pel coratge, gairebé tossut, que s'hi endevina.
(La teva lluita em resulta commovedora...)

Per cert, jo diria que la felicitat no es troba buscant-la. Després de tot, la felicitat no és res més que un estat d'ànim. Crec que només s'hi pot arribar intentant estar tranquil i en pau amb un mateix i amb el món, acceptant entrebancs i alegries, que també n'hi ha.

I quina alegria tornar-te a llegir!
Perquè com tu dius, representa "un gran pas"; un pas més.

Segueix caminant, Sergi, sempre.



Una abraçada carregada de sentiment


Rosella

T'he trobat a faltar molt per aquí!
Els teus poemes punyets i plens de crítiques, els teus sentiments, la teva energia...

M'alegro tantísim que intentis desfugat-te escrivint!

Et desitjo, de tot cor, tota la sort del món i molta esperança per superar tots aquests entrebancs que la vida ens posa al davant!

Espero que trobis la selva verge i l'estaca al mig del mar.Sort!

Un petó enorme!

Anna