TOT L'ENYOR DE DEMÀ

TOT L’ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
–Demà m’aixecaré
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em farà aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreixen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora de cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: –Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el pa,
posat ataula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot aixó bé m’espera
si m’aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

–Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit


Tot l’enyor de demà
és el de ahir,
quan el demà
–incert i malaltís–
ha de morir.

Projectada la vida
enyora el que vindrà.
El projecte de la mort
és l’enyorança
d’allò que ha de deixar.

Cançó de l’emigrant
que va fugint... marxant
amb la ignorància d’allà on va,
sabent, segur,
que ja no ha de tornar,
i canta els records,
senzills i grans,
viscuts en els passats instants.

Al Cel...
–que no sabem
com és ni com serà–
tothom podrà pensar i veure
allò que ens costa creure,
i el bo que és i ha estat TOT:

i la VIDA,
i la MORT.

Josep Vendrell i Torres