Tot i res (1) CULPA

Tenia la mirada perduda. Feia dies que els seus ulls ja no brillaven de vida, no mostraven cap mena d'expressió. No menjava ni dormia. No parlava ni plorava. Ja portava dia i mig en aquell estat vegetatiu i el canvi no semblava haver d'arribar. Es passava el dia al costat de la finestra de la seva habitació, amb la mirada perduda cap als camps que des d'allà s'apreciaven. Què li passava? Tothom es creia amb el dret de jutjar-la. Tothom podia opinar i fer elucubracions sobre què li passava. Seria indiferència? El seu blau vidriós, d'una nitidesa i transparència gairebé cristal·lina, sembla ara trencat per l'impacte d'un projectil l'origen del qual era desconegut per a Tothom, no hi havia proves ni indicis de qui havia pogut ser l'autor del dispar que havia travessat l'ànima de la noia.
Les hores s'anaven succeint i només el paisatge canviava, passant dels colors vius i llampants del dia a la foscor més absoluta de la nit. Tothom s'havia cansat ja de l'espectacle que oferia l'agonia de la noia (potser perquè era una agonia tan silenciosa que aburria als qui havien assistit a la funció - fingint un interès inexistent - i que aviat perdia la seva atraient morbositat) i ja començaven a marxar de la garjola per a poder-la oblidar tan bon punt sortissin de la casa. Hipocresia. Tothom es volia apropar a ella. Tothom la volia ajudar. Tothom deia estar al seu costat per tot allò que necessités. Realment creien que necessitava paraules buides, pronunciades per boques alienes, nascudes de ments manipuladores, fruit de les ànsies de sentir-se millor arrel de conèixer la desgràcia de qui gosaven anomenar "amiga", malmetent el significat del mot i desvaloritzant-lo?