Tot i esperant l'Acle

La Miana va fer cap a la platja, com cada dia després d'haver regat els testos i les plantes de l'eixida. Va tapar el pou i abans, com sempre, hi va deixar caure una lleganya que simbolitzava un desig (que desconeixia i no canviava). El 'culandrillo' que creixia a les parets humides el sabia i vés a saber si el recollia i l'acaronava. Aquella mena de falguereta li deia fins l'endemà i acollia la foscor. Llavors la Miana s'anava a rentar la cara, a posar-se una bata fresca i gastada i a canviar-se les espardenyes tronades. Agafava un préssec d'aquells que no en sabia dir el nom i que havia batejat com 'esclafadet' i dues llesques de pa de sègol --sense pipes, que no se li posessin entre les dents- amb formatge de cabra siberiana. Ho col·locava en un mocador de farcell i a la platja hi faltava la Miana.

La vídua de setanta-set anys buscava un espai poc concorregut: li feia vergonya mostrar-se amb roba de bany de dues peces degut a la pell rebregada, les pigotes vermelles dels canvis de temperatura i alguna mania més que no s'extirpava tot i estimar-se força.

No era ni mig matí. El juliol finant premia poc i així els vespres no havia de tibar de ventilador. El ventall de fusta decorada amb motius de roses esplendoroses bé esbrevava calorotes i suades alhora que feia exercitar cada mà, ambidextra com era. Els canells ho agraïen.

Caminaria pel trencall, com sovintejava. Bona cosa per a la circulació (quina? es preguntava). Rumiava i taral·lejava fins que se li emboirava el que era tèrbol: només per allò ja valia la pena aquell hàbit. Quan li vingués un somriure tan brillant com el sol es capbussaria. La permanent a fer punyetes. Riuria i semblaria una vella sirena lirona adorable (aquells mots que el seu difunt sempre li repetia). Se li aproparia aquella medusa negra -de dol com ella- i faria una ballaruca a l'entorn de la figura de la Miana. Mai va picar-la.

La Miana provava d'estar sota aigua el temps de comptar fins a onze -amb ritme semipausat- i anar augmentant (el tope era vint), per tal d'incrementar resistència pulmonar. L'aigua encalmada ajudava: no havia de patir per les onades.

Mentre estava concentrada en aquell exercici un so va dominar el de l'element líquid contra el seu cos. L'ànima de la Miana li va demanar atenció plena.

Era un miol desesperat que esglaiava cada cèl·lula de l'amor (totes).

En emergir, la dona va veure un rall que el corrent li acostava. Contenia alguna cosa que es bellugava. La Miana va agafar-lo i va alliberar un gatet que forcejava. Els seus germans i germanes eren morts.

La dona va quedar-se aquell felí. Li va posar de nom Acle (de Miracle).

L'Acle era el que demanava feia tant. Sí. Ho va saber perquè el va estimar moltíssim i el felí a ella. Ho va constatar perquè no va tenir més lleganyes per tirar al pou que va deixar tancat tancat tancat...no fos que el gat -manyac i ronxaire, amant de carícies- hi caigués i s'ofegués. No era el seu destí. I ella regaria, feliç, amb aigua del subministrament municipal.