Tot és una merda

El teu escrit m'ha suggerit un laberint. En un laberint passen moltes coses. Anar endavant i tornar. Decidir i Equivpocar-se per tornar a decidir. Triar i Sentir mal de panxa o mal al cor.

I també un laberint té dos llocs. Un al centre on hi ha una campana i l'ha pots tocar molt fort. I també una sortida.

No t'aturis. Encara qie trepitjis merda.

No puc dir-te que no hagi dit mai aquestes paraules... de fet, podria dir que al contrari, les he pronunciades vàries vegades... Aquest nadal, per no anar més lluny, les he sentit molt endins meu varis dies... no hi trobava sentit, no trobava motiu... Res m'animava a somriure i intentar buscar la llum altre cop...

Però al final, sempre arriba algun moment, en que veus una mà que t'ajuda i et recolza, uns ulls que et proporcionen aquella escalfor que et feia falta... De vegades costa més que altres, però la brisa sempre acaba arribant...

No sé perquè sovint ens envaeix aquest temor a tot el que ens envolta... aquest sentiment de trobar-se fora de lloc... de no sentir-se enlloc...

però com bé diuen: la vida és bonica, tot i que a vegades complicada. I un Carpe Diem sempre acompanya els moments!

Bon any nou!
Gemma

no estiguis malament.. :(
a la vida sempre trobes algú, tar o dhora q et fa costat :)
muaa

si no tens amics és que no et mereixen
si ets l'última no cauràs on els altres ja han caigut (i te'n podràs enriure d'ells, si vols)
si se'n riuen de tu perdran tant de temps fent-ho que no podran gaudir de les coses maques de la vida i acabaran més deprimits del que tu estas ara

que, encara tot et sembla una m?

ja sé que no conec la situació, però mira, tot això que t'he dit porto molt de temps pensant-hi per no decaure jo també (i m'ha servit molt).
espero que a tu també et serveixi

ixnuir

Que aquest mon es feixuc, gris, egoista
i sovint decepcionant, potser si.

que anar el darrer, cansat i sol sembla trist i desenganya, potser si .

però te avantatges anar el darrer i veure els altres com rellisquen, (i aprens)
vas lleuger d'equipatge, res et lliga, i tot es possible;
hi ha etapes de túnel i foscor, però hi ha records de llum i colors , i segur, segur,
que en el futur hi ha sentiments, desig i amor.

Avet

Et preguntes per què escrius això. El mateix fas en el teu relat anterior. Suposo que més que relats de veritat -és a dir, en el nostre context, ficcions més o menys elaborades- es tracta en els dos casos de confessions a rajaploma. Potser m'equivoco...
Crec en les virtuts terapèutiques de l'art, quant l'art recrea, parafraseja, reinventa la nostra realitat habitual. Quant, per tant, reelabora i fa una catarsi de les nostres frustracions, penes, angoixes, etc. Totes les negativitats que ens envolten i que -t'ho concedeixo- són moltes.
Prova de fer un catàleg de les coses que sí són positives, que sí funcionen, que sí et proporcionen alegria.
Prova de no caure.
No vull ser un estúpid terapeuta des de la fredor de la distància, ni vull omplir-te de consells.
Tanmateix... t'envio una abraçada virtual,

franz