Tot és mentida

Llegeixo aquest relat i és tal i com em sento... em llevo engego la pantalla... l'ordinador no para mai... de seguida clico l'icono del messenger.... hi entra sense problemes, un dia més... estic salvada!! tafaneijo si hi ha algun "amic" matiner, però no, altra vegada la més immensa soledat.... miro els mails, 4 tonteries... en fi, res de nou, em vesteixo i esmorzo, el ritual de cada matí... si estic per casa pel matí de tant en tant torno a provar-ho... preferim la soledat informàtica a la soledat real... necessitem omplir el nostre buit amb parules teclejades des de l'altra punta de món perquè no som capaços de baixar al carrer i llençar-nos de cap a la vida moderna...
som esclaus de les noves tecnologies... en un món on tenim més del que dessitgem i no ho valorem...

petons

Tens raó. Tot és mentida en aquest món digital de zeros i uns. Potser tu també. Potser m'he passat tot el dia comentant relats confegits per un ordinador amb intel·ligència artificial que sap elegir a l'atzar paraules soltes que juntes tenen més o menys sentit.

No.

Els ordinadors no saben transmetre sentiments. Tu ets una persona de carn i ossos i jo, encara que no m'hagis vist mai, encara que no ens coneguem de res, encara que no puguis mirar-me els ulls, jo també.

Tens raó. El món s'està fent cada vegada més fred i amb ell les relacions humanes però... Però també té coses bones perquè, sense l'invent de la xarxa cibernàutica, jo no hauria arribat mai a descobrir els teus relats i els sentiments que evoquen les paraules que elegeixes "atzarosament" a través de lletres de plàstic.

EmmaThessaM

Corregeixo:

Em prometo que demà serà un altre dia.
Me'l proposo a l'aire lliure
i més carnal.

Ara molt millor...

Et continuaré llegint.

-Filladelvent-

Fa estona que et llegeixo.
Crec que aconsegueixes humanitzar situacions i pensamenents que a voltes se'ls rebutja. No sé si m'explico...
Com en el teu poema "No et vull tot". Allò és humà! Això són uns sentiments que tots vivim, potser cruels o egoïstes, però això encara els fa més humans. I així és com se'ls veu: egoïstes i cruels; jo els vec purs, honestos i reals.

Aquest poema descriu molt bé una situació que molts hem viscut, i que no podrà mai subsituir la mirada... les cares esgrogueïdes són mortes i inexpressives...

Demà derà un altre dia

Repeteixo: perfecte!


Salutacions,

-Filladelvent-

que el secret està en posar tota aquesta tècnica al nostre servei, però mai nosaltres al servei de la tècnica.

M'ha agradat la reflexió de brideshead sobre els "antics" àlbums de fotos. Tots els romàntics hem de lamentar la seva desaparició. Espero que no passi el mateix amb els llibres, que mai la pantalla pretengui substituir el sensual contacte d'un llibre entre les mans.

Has meditat un tema de rabiosa actualitat i ho has fet amb una bella cadència poètica.

Petons.

És, efectivament, així com ens relacionem, i cada cop més. Somriures gèlids i hipòcrites, fets de tres caràcters al teclat pretesos regals prement només una trista i freda tecla...

Ahir, precisament, ho comentava amb un amic: on han anat a parar els àlbums de fotos tan entranyables? ara tothom retrata amb càmera digital. És fàcil veure les fotografies a l'ordinador, però.... i la meva estimada còpia en paper, que em serveixi de record?

M'ha agradat aquesta reflexió. A més, l'has escrita molt bé, l'has feta molt poètica, tot i ser un tema que, aparentment, podria semblar poc important, o poc interessant.

Jo també esperò que el demà estigui ple de més aire i més tacte...

Bon poema, Cançó!