Tot és mentida

L'orgull mediterrani o els mals costums dels habitants del sud d'Europa no deixen de sorprendre'm mai.
Temps enrere vaig llegir un article a La Vanguardia, si no ho recordo malament, on un col·laborador explicava una història sobre una pràctica molt patètica que va treure a la llum el prestigiós diari milanès Corriere della Sera.
Es veu que s'havia posat de moda a Itàlia fer veure que marxaves de vacances encara que et quedessis a casa. La qüestió era que no podies dir als teus companys de feina, veïns, etc., que a l'estiu no sorties del teu país, per no quedar malament, ja que viatjar s'ha convertit en un signe de prestigi i benestar social.
L'estratagema era el següent: amagar el cotxe ben lluny perquè no et puguin localitzar, prendre raigs UVA a casa, comprar regals per internet i fer bestieses com aquestes.
I no seria més senzill i alhora humil explicar que no pots estiuejar perquè no tens diners, que els avions et fan pànic, que no t'il·lusiona gens torrar-te prenent el sol en platges paradisíaques o que simplement no t'agrada viatjar?
Doncs no! La gent, els italians en aquest cas, traient el seu orgull meridional, llatí i mediterrani com el nostre, s'estimen més mentir que confessar que aquest estiu no marxen enlloc perquè no s'ho poden permetre.
Tot això em fa pensar molt en Grècia, un altre país mediterrani, i les seves escultures clàssiques: belles, equilibrades, perfectes. El súmmum de la mentida, perquè no tothom és bell, equilibrat i perfecte. I aquest és el principi de la civilització mediterrània: l'aparença externa i la buidor interior. Tot i això, el dia que viatjar no estigui al meu abast faré les vacances a casa, però sense amagar el cotxe que no tinc, sense prendre raigs UVA, sense comprar regals per internet i sense fer bestieses com aquestes.