Cercador
Tot el sant dia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Denci (els coneguts l'anomenaven així, a en Prudenci) no estava malalt, tot i que la majoria de gent ho pensava.
En Denci vivia la vida amb la desmesura del no complir amb res que l'atabalés massa i això al poble era mal vist. Perquè era una d'aquelles localitats en què tothom feia el que tocava i ningú s'aturava a pensar massa, no fos cas que se'ls encomanés la terrible afecció denciana.
I és que en Denci es llevava i admirava l'astre rei, somreia i inspirava profundament l'aire. Esmorzava si volia i el que volia i podia ben bé -o no- ser sota l'eucaliptus del gran jardí de la casa on vivia, d'herència i atrotinadíssima. Llegia i s'aturava a tancar els ulls i gaudir amb el que havia copsat. Escrivia i tenia mil llibretes i papers aquí i allà i tant ho podia fer amb un retolador verd com amb un Bic Crystal, amb tots podia emanar emocions i pensaments. Esboços de vida plena.
Potser no dinava. Passejava pels encontorns de la vila i observava el mínim bri d'herba, les formes i els colors. Saludava qualsevol animal que trobava pel camí, encara que fos un gos que fuig apressadament perquè no li han donat mai llonganisses i mirava d'acaronar-lo i calmar-lo i desitjar-li sort en la peripècia de la vida, el gran teatre. Cap el tard sopava i fruïa de qualsevol menja arrel del conreu que tenia en una franja de terra. S'allitava després d'haver mirat el firmament i abans d'adormir-se es fotia un palla -o no-, per acabar de completar la jornada.
Algú l'havia sentit exclamar tant pel goig de la natura com per les autocomplaences, que no disten tant. I, és clar, era el boig que com gosava existir sense normes. Fins que van acordar que un tret desafortunat d'un caçador de senglars s'encuidés d'acabar amb la vergonya col·lectiva.
En Denci vivia la vida amb la desmesura del no complir amb res que l'atabalés massa i això al poble era mal vist. Perquè era una d'aquelles localitats en què tothom feia el que tocava i ningú s'aturava a pensar massa, no fos cas que se'ls encomanés la terrible afecció denciana.
I és que en Denci es llevava i admirava l'astre rei, somreia i inspirava profundament l'aire. Esmorzava si volia i el que volia i podia ben bé -o no- ser sota l'eucaliptus del gran jardí de la casa on vivia, d'herència i atrotinadíssima. Llegia i s'aturava a tancar els ulls i gaudir amb el que havia copsat. Escrivia i tenia mil llibretes i papers aquí i allà i tant ho podia fer amb un retolador verd com amb un Bic Crystal, amb tots podia emanar emocions i pensaments. Esboços de vida plena.
Potser no dinava. Passejava pels encontorns de la vila i observava el mínim bri d'herba, les formes i els colors. Saludava qualsevol animal que trobava pel camí, encara que fos un gos que fuig apressadament perquè no li han donat mai llonganisses i mirava d'acaronar-lo i calmar-lo i desitjar-li sort en la peripècia de la vida, el gran teatre. Cap el tard sopava i fruïa de qualsevol menja arrel del conreu que tenia en una franja de terra. S'allitava després d'haver mirat el firmament i abans d'adormir-se es fotia un palla -o no-, per acabar de completar la jornada.
Algú l'havia sentit exclamar tant pel goig de la natura com per les autocomplaences, que no disten tant. I, és clar, era el boig que com gosava existir sense normes. Fins que van acordar que un tret desafortunat d'un caçador de senglars s'encuidés d'acabar amb la vergonya col·lectiva.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436118 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com