Tot el que tinc son paraules

Un relat de: nariananthi
Sempre cada matí començo amb tres que imagino abans de preparar-les i d'escoltar la ràdio. Cafè, tassa, i la que anomena el sucre, precedida d'un adverbi quantitatiu. Així, mentre prenc el cafè amb poc sucre, en segueixen altres com titulars, local o internacional. Amb la previsió meteorològica continuen els mots pluja, inestabilitat, temporal, o ara la que es repeteix força és la composició de nuvolositat variable, aquesta en una altra terminologia especial podria dir-se que serà una jornada "allegro moderato". En baixar de casa per anar a la feina trobo substantius comuns, per exemple el de vorera, el d'arbre, o banc. Noms de persona com el d'Enric Marquès Ribalta, Carles Rahola, Narcís Blanch, Pepe Carvalho. I molt el terme nomenclàtor, en la seva definició referent als topònims de les ciutats. Pel parc de la frontissa els vocables d'arbre, el de vorera i el de banc, entre altres, s'intercalen segons la posició que tenen cada un en aquest lloc. Quan travesso el passeig d'Olot, al següent encreuament a mà esquerra, veig el nom d'Enric Marquès i Ribalta, pintor eugenienc, que a més aquest carrer té una placa posada en una de les parets del cementiri de Santa Eugènia de Ter, a Can Gibert, justament on van estar les pedres del pont del Dimoni emmagatzemades durant tant de temps. Un altre rètol per on passo de camí, igualment destacable, és el del carrer Carles Rahola, que està pintat per sobre amb esprai, dibuixat a causa de la prolongació d'una il·lustració d'art urbà que hi ha en el mur on està fixat. Perquè n'hi ha molts de singulars, adjectivats diferents, com un dels registres del carrer Bisbe Sivilla, el qual està emmarcat entre una heura maquíssima que sobresurt d'un jardí. I a la plaça dita poeta Marquina, que fou un intel·lectual que recolzà el règim franquista, en descobreixes tapats amb un cartell on es llegeix una denominació alternativa. O a la plaça Leonor Joher Besalú, que hi ha un panell de metacrilat al costat per ampliar la informació de qui va ser. També al tirar cap al treball, "andantino prestissimo affretando", ja que de la via d'en Rahola canvio a la paral·lela, la d'en Narcís Blanch, cronista de Girona, i vaig recte fins a arribar al parc dedicat a en Manuel Vázquez Montalban, l'antropònim em porta a la memòria el nom propi de Pepe Carvalho, que em fa pensar en les receptes culinàries que surten a les novel·les, aquell arròs amb sardines, nyores, tomàquet, fet en una cassola de fang, i aleshores suposo que igual d'importants deuen ser les frases que dius com els menjars que has d'haver assaborit per dir-les. Després, en acabat de treballar, les paraules que tinc, en vocabulari específic podrien ser: "tocata de fuga, allegrissimo vivace, i tempo di valzer".

Comentaris

  • comentaris[Ofensiu]
    Noia Targarina | 07-06-2017 | Valoració: 7

    Aquest relat m' agradat molt per què l' he trobat molt bent redactat i explicat continua fent-ho així!

  • Un ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 04-06-2017 | Valoració: 10

    ... relat molt esmerçat i original. De fet d'originals d'aquest tipus em fa l'efecte que és el primer que llegeixo, i a més de sorprendre'm m'ha agradat.


    Sergi : )

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 31-05-2017 | Valoració: 10

    Com jugues amb les paraules ho descrius molt bé. M' agrada molt

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: