Tot caminant per la vida

Ningú amb més precisió que la gent normal i corrent ho podria dir millor. El nostre trànsit per aquest món és curt i temporal, efímer, som ben poca cosa (no som res, diuen al donar-te el condol). El que vull dir és que a la vida estem de pas, transitem cap un altra món ens agradi o no. Tenim moltes vies per anar al "pas" , però no és pas el pas embogit d'una via urbana plena de carrils, ni el d'una autopista, ràpida i em preferència a totes les cruïlles. El nostre trànsit és més tranquil com és el pas (un darrera l'altra) del caminar. Els nostres desplaçaments acostumen a ser curts. Com curta és la vida. A vegades correm, tenim pressa, després afluixem la marxa, fins i tot sembla que perdem el temps aquell que havíem guanyat amb les presses. Com la vida mateixa.
A vegades caminem decidits com si tinguéssim un repte a complir, potser animats perquè les coses ens surten bé i el nostre pas és orgullós deixem l'altra gent enrera, riem per sota el nas, ens sentim superiors, satisfets, sembla que el nostre pas deixi empremta. Així anem pel món moltes vegades. Fins que un homenet petitó casi be insignificant ens diu: ep !! para't, espera, respira , descansa, i llavors tots aquells que havíem deixat enrera amb el nostre pas atropellador ens atrapen, alguns amb pas tant tranquil q ni els hi cal aturar-se perquè aquell homenet insignificant i petitó ha canviat de forma, ara és més dinàmic, i de color, ara és verd, un color ple de vida i ens convida a continuar i de nosaltres depèn un altre cop el "pas" tornarem a mig córrer? Anirem més calmosos? Cada u sabrà com anirà. Però que ens quedi ben clar, aquell homenet vermell ens aturarà tant si anem amb presses com a poc a poc. Clar que si el nostre pas és tranquil les aturades seran per gaudir de les coses que ens envolten. Mirarem l'entorn amb ulls de nen que vol descobrir quelcom de nou, afinarem l'orella en mig del brogit per escoltar el cant de l'ocell. Però si ens aturem amb aquelles presses de ben segur que només sentirem el ronc dels vehicles i només sabrem veure les busques del nostre rellotge.
La vida és un cicle, hi ha més o menys hores de sol, però el dia té les seves hores i per molt que correm no atraparem el temps, perquè ens té a nosaltres atrapats. Per tant no sé pas si val la pena córrer tant. No seria millor afluixar el pas ? Transitar a un pas q ens deixés contemplar i gaudir d'una manera tranquil·la l'amor q s'amaga dins les coses humils i senzilles d'aquest món.