Tornarà...

Aleshores tenia tretze o catorze anys. Era un dissabte a la nit, i els meus pares havien sortit fora per sopar amb uns amics que vivien lluny. M'havia de quedar sola, perquè la meva germana gran havia sortit i s'havia quedat a dormir a casa d'una amiga, i això no m'agradava gens, sempre m'ha fet molta por quedar-me sola a casa, i sobretot a la nit. La veritat és que no sé ben bé per què, sé que no em passarà res, però suposo que és perquè la casa és gran, tot és fosc i...m'entra el pànic.
El cas és que van marxar sobre les set i ja m'havien deixat el sopar fet. Jo em vaig dutxar, vaig mirar una estona la televisió, vaig estar a l'ordinador i després vaig sopar.
Un cop vaig acabar de rentar els plats, vaig seure al sofà i vaig mirar tots els canals de la televisió, però no feien res que m'agradés: programes del cor, pel·lícules horribles, algun concurs avorrit, reportatges (que mai m'havien agradat), i partits de futbol on no em sonaven ni els noms dels equips. Vaig apagar la televisió i vaig mirar els DVD's que tenia a la prestatgeria.
Em vaig acabar decidint per una pel·lícula d'acció on sortia Matt Damon, un dels meus actors preferits.
Sobre dos quarts d'una la pel·li es va acabar i just aleshores va trucar la meva mare per veure com anava tot, i per dir-me que ara acabaven de sortir del restaurant, que es quedarien passejant una estona i que abans de les tres estarien a casa.
Jo ja començava a tenir son, així que vaig apagar el llum de la sala i després d'anar al lavabo em vaig ficar al llit. Semblava que tot anava bé, i que al cap de pocs minuts jo ja estaria dormint plàcidament fins l'endemà al matí, sense haver-me de preocupar per res. Però en aquell moment vaig sentir un cop de porta. Vaig obrir els ulls de immediatament i em vaig incorporar; el cor m'anava molt depressa. Vaig estar-me quieta durant uns minuts, atenta, per veure si aconseguia sentir un altre soroll, però res. Vaig respirar fondo i vaig pensar que devia haver estat el vent..., però quin vent? Era hivern, feia fred i totes les finestres estaven tancades, això segur. Què podia haver estat? No sabia si intentar seguir dormint o aixecar-me per veure què passava.
Vaig optar per la primera opció. Era molt fàcil allò de dir "aixecar-se per veure què passava...", però fer-ho ja era molt diferent. No, no podia. La por m'envaïa el cos, i no sé per què, vaig preferir quedar-me al llit, això sí, amb els ulls oberts com taronges.

Van passar pocs minuts, quan de sobte vaig sentir un altre soroll. Aquesta vegada semblava com si algú hagués xocat contra un moble. Sí, això ho havia sentit clarament, i aquesta vegada havia confirmat també, que el soroll venia del pis de sota. Ara sí que el cor m'anava depressa; hi havia algú dins de casa, segur! Sinó no s'explicava res del que estava sentint. I just quan estava pensant allò vaig sentir uns passos, com si algú arrossegués els peus, encara al pis de sota.
Estava asseguda al llit amb la llum apagada; no sabia si seria pitjor obrir-la...Segurament la persona havia vingut a robar, i si jo estava quieta, en silenci, i sense molestar, ell (o ella) faria la seva feina i se n'aniria.
Suposant, doncs, que fos un lladre, hauria de trucar a la policia. Així que em vaig aixecar i vaig anar a l'habitació del costat, on hi havia un telèfon. Vaig anar-hi sense por, ja que sabia segur que els sorolls venien de baix i allà estaria segura. Vaig despenjar l'auricular i em disposava a trucar quan vaig veure que no hi havia línia. No se sentien els típics biiip, biiip al despenjar el telèfon. El cor em va fer un salt. Havia desconnectat la línia! I el meu mòbil estava a baix. Em tenia incomunicada! I sabia que no podia cridar per demanar ajuda als veïns perquè vivia en una casa aïllada. Què faria?
No tenia més remei que tornar a l'habitació i esperar a que acabés el robatori.
Vaig intentar quedar-me el més silenciosament possible, però estava aterroritzada, i vaig seguir sentint sorolls al pis de baix. Era com si aquella persona en el fons volgués que jo la sentís, i baixés a veure què passava. Però no, jo sabia que em quedaria al meu llit, quieta fins que tot passés. Però...i si no passava? Vull dir, i si realment no fos un lladre i la seva intenció no fos simplement robar? I si volgués alguna cosa de mi? En aquell moment totes les històries de por que coneixia m'anaven donant voltes al cap. I els sorolls continuaven.

I no vaig poder més. Em vaig aixecar decidida, tot i que les cames em tremolaven i creia que el cor m'explotaria. Vaig sortir de l'habitació lentament i em vaig dirigir a les escales de baix; volia recuperar el meu mòbil, almenys així tenia alguna possibilitat...I si havia de passar alguna cosa, que passés. Aquella espera era pitjor que qualsevol cosa que pogués passar...Aquella sensació de terror, d'inquietud, de saber que algun desconegut era dins de casa i jo no sabia les seves intencions...saber que em tenia dominada i que era ell qui "manava" en aquell moment, que tot passava segons el que ell havia planificat. Estava aterroritzada.
Ja baixava els últims graons de l'escala quan vaig sentir uns passos al menjador. En aquell moment volia morir, no podia creure el que m'estava passant.
Ja era a baix de l'escala i em dirigia a la cuina tan silenciosament com podia per agafar el mòbil, que m'havia deixat allà mentre sopava. Aleshores vaig notar clarament com algú passava darrera meu, aquesta vegada de manera molt ràpida i lleugera. Em vaig girar de seguida, però els llums estaven apagats i no aconseguia veure res. Vaig córrer cap a l'interruptor, però estava desconnectat! Volia plorar. Ja no podia més. El meu pitjor malson s'estava complint: aïllada a casa, sense telèfon, sense llum, i tancada amb un boig que vés a saber què em faria. Va ser en aquell moment quan vaig notar que algú m'agafava per la cintura amb força i m'arrossegava cap endarrera i em portava a la cuina. Aleshores li vaig poder veure la cara, encara que amb pocs detalls, ja que la poca llum que tenia era la de la lluna plena que entrava feblement per una escletxa de la persiana. Era el rostre més horripilant que havia vist en tota la vida, no sabria molt bé com descriure'l. La cara en si, no era del tot lletja: tenia els cabells morens una mica llargs, per les espatlles, i es notaven bruts. Tenia una cicatriu petita entre el nas i el llavi superior, però això encara ho podria haver suportat si no fos per aquells ulls, que irradiaven maldat i bogeria, que brillaven amb la poca llum que els il·luminava i em miraven com si pretenguessin matar-me tant sols amb la mirada...i aquell somriure malèvol, que encara en l'actualitat recordo a les nits. Jo no sé quina cara devia fer, només sé que no vaig plorar, ni en aquell moment ni en tota la nit que va seguir-lo.
Ell reia silenciosament i notava el seu alè contra la meva cara. Em mirava amb maldat quan de sobte, amb un moviment ràpid, va treure un ganivet de no sé ben bé on i em va mirar fixament als ulls:
- D'aquesta no t'escapes...no.
- P- p...per...per què a mi? Jo...no sé ni qui és vostè.. jo...jo...Emporti's tot el que vulgui...però no...
- Tot el que vull ho tinc a les meves mans...Ni tot l'or del món podria comparar-se amb aquesta sensació...La sensació de veure la gent patir...Veure com et supliquen pietat... Però no hi ha res a fer, t'ho dic de veritat...Res. No pots escapar. Ara ja ets meva, tot s'ha acabat.

Em va aixecar una mica la samarreta i em va passar el ganivet per la panxa, molt suau i lentament, això sí, sense fer-me mal, ja que me'l va passar de costat, suposo que per fer-me patir.
Va ser en aquell moment que vaig reaccionar, i no sé d'on vaig treure les forces, només sé que li vaig clavar un cop de peu al lloc on més mal li podia fer, amb tota la meva ràbia; li vaig agafar el ganivet que havia deixat anar al terra i li vaig clavar amb decisió a la panxa...O això crec, perquè seguidament, sense ni tant sols mirar-lo, vaig sortir corrent cap a la porta de darrera de casa, tant ràpid com vaig poder.
Mai havia corregut tant, els peus amb prou feines em tocaven al terra.
Em vaig llençar contra la petita porta de fusta quan encara sentia:

- Recorda això maca; si no et mato ara, ho faré més endavant...Quan siguis gran i hagis gastat una fortuna en psicòlegs i ajudes mèdiques per intentar superar aquesta nit...Aleshores, quan ja hagis recuperat el son, quan menys t'ho esperis, tornaré, juro que tornaré.

Vaig obrir la porta i vaig sortir corrent potser encara amb més intensitat cap al pati de darrera. No sabia on anava...Ja he dit que vivia en una casa aïllada, i el que em rodejava en aquells instants era bosc, un bosc fosc i gairebé desconegut.
Vaig córrer cap allà sense parar, gairebé ni respirava.
Vaig entrar-hi i vaig seguir corrent durant una bona estona. Però aleshores, quan mirava enrere per veure si aquell home em perseguia, vaig relliscar i vaig caure en un barranc. No era gaire alt, d'uns dos o tres metres aproximadament, però vaig caure d'esquena amb tant mala sort de caure sobre unes pedres. I crec que en cap moment he tornat a sentir tant dolor. Entre el cop i el cansament de tant córrer, els primers segons em vaig quedar sense poder respirar. Però quan vaig aconseguir agafar aire gairebé era pitjor que abans; en cada inspiració notava una fiblada a l'esquena que em recorria tota la columna. Però no va ser fins uns minuts després, quan vaig haver recuperat mínimament l'alè, que em vaig donar compte de què tenia una pedra molt afilada clavada a la cama. El cor se'm va accelerar, no notava res! Absolutament res a la cama ferida, ni el més lleuger dolor. Vaig pessigar-me la cuixa i la cama una mica més avall, a prop de la ferida: i res. Vaig fer el mateix amb l'altre cama: tampoc. Res de res. No sentia res de cintura cap avall. M'havia quedat paraplègica? Invàlida? Digués com li digués, no sonava millor. Malgrat tot, no vaig plorar. Ni la més petita llàgrima va sortir dels meus ulls aquella nit.
Va passar una estona, i no sabria dir ben
bé quanta perquè en aquell moment jo estava endinsada en els meus pensaments. Però el cas és que vaig sentir un cotxe, que, vaig suposar, que era dels meus pares. Sí. Ja devien ser gairebé les tres.
Però no em van trobar fins al cap d'unes quantes hores, quan ja començava a sortir el sol.
Jo no havia aconseguit cridar per avisar-los, no podia. Era incapaç de fer-ho. Em faltaven les forces i ja tenia prou feina en respirar pausadament aquell aire fred que em glaçava la sang.

A partir d'aquí, la història ja continua amb normalitat: em van trobar, em van portar a l'hospital, em van confirmar la meva invalidesa, vaig estar molts mesos fent rehabilitació, van obrir una investigació sobre el cas, van buscar a l'home, van passar anys, l'home no va aparèixer, i van tornar a tancar el cas. I tant fàcil que sembla explicat així, en quatre línies! Però aquells anys, de fet, encara aquests anys, són pitjor del que m'hauria imaginat. Crec que mai he tornat a dormir sense despertar-me a mitjanit, i de matinada una altra vegada...Crec que la meva vida mai ha tornat a ser la mateixa...No podria ser-ho. Han canviat massa coses per continuar-la tal i com l'havia deixat la nit d'aquell dissabte que estarà a la meva memòria per sempre, per moltes hores de teràpia que pugui fer.
I és que una experiència com aquesta no es pot oblidar, ni per molt que vulguis, ni per molt mal que faci recordar-la, aquelles paraules sempre m'estaran rondant pel cap:
"Recorda això maca; si no et mato ara, ho faré més endavant...Quan siguis gran i hagis gastat una fortuna en psicòlegs i ajudes mèdiques per intentar superar aquesta nit...Aleshores, quan ja hagis recuperat el son, quan menys t'ho esperis, tornaré, juro que tornaré."