Tornar a néixer (2)

De fora se sent el soroll d’unes rodes que grinyolen i com repiquen objectes metàl•lics d’un carretó, per la trapa entren una escudella, una veu rogallosa diu, a veure si ens el tornes ben net, brut!
M’hi atanso i recullo l’escudella, hi ha arròs amb cosetes, verdureta, tall, potser és carn o peix, amb una cullera.
M’ho empasso sense gaires ganes en principi, però després de la tercera cullerada se’m desvetlla la gana i devoro amb ànsia. Com l’arròs és claret no em ve de gust veure aigua després, rento l’escudella i la cullera al lavabo amb cura, no vull que em tornin a renyar i la deixo davant de la trapa. Suposo que a de ser així com es deu fer.
Em poso a fer passes embolcallat amb la flassada, amunt i avall, m’estiro al jaç, em torno a alçar, em vaig fixant en tots els petits detalls de la cel•la, ja no sé pas on mirar, veig gent al pati interior, però també em canso de mirar.
Escolto com s’aproxima altra vegada el carretó i una mà d’home gran em recull la “vaixella”.
La claror es va apagant i ja gairebé no es veu res i no tinc gens de son, malgrat això m’estiro perquè no sé que fer ja. De nit em llevo per anar a pixar i torno a jeure. Ho he fet dues vegades.
Sent de dia em passo el matí abocat a la finestra, també sacsejo la llitera per avorriment. Pico a la porta només per sentir el so que fa i tractar d’endevinar si és gaire gruixuda. Té una maneta i la faig girar, la porta em segueix! Com pot ser això? Estic astorat, semblant a un acte reflex, trec el cap en fora i guipo, veig un passadís que mai deuen d’haver escombrat, què faig? Em torno a ficar dins la cel•la i em vesteixo, tant és que la roba no estigui gaire eixuta, ara torno a obrir la porta, primer repeteixo de treure el cap i miro amb molt de compte, després hi poso els peus i camino poc a poc, procurant de no fer gaire soroll, no se sent res. Vaig caminant fins al final on es veuen unes escales, abans però, com si fossin escombraries, trobo unes espardenyes sense cordons, semblen que estiguin llençades, les espolso picant les dues soles, faig caure tot el que puguin tenir a dins i me les poso, em van una mica balderes, però és millor això que res.
Ara si, començo a baixar per les escales, vaig descendent sempre a l’aguait.
Quan ja sóc a baix del tot, la porta que dóna al pati interior és oberta de bat a bat, aleshores surto.
Al pati n’està ple de gent com jo, homes i dones, tots amb l’uniforma gris, tots amb el cap ben rasurat.
Però és molt estrany, tothom està en silenci, ningú parla amb cap altre, ni es fan grupets, veig a la gent deambulant en plant solitari, sense seguir cap camí traçat, encara que fos un camí mental. Almenys les formigues fan files i saben on han d’anar, en canvi aquí sembla una olla de cols.