Tornar a casa

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Avui he tornat a passejar pel meu barri, a on, ara sé, també va néixer en Joan Manuel Serrat set anys abans que jo, tot i que encara no el conec ni puc saber qui és. El meu barri és com una petita ciutat que viu, batega i respira dins de la gran urbs, que satisfà les necessitats dels seus habitants. No cal desplaçar-se més enllà d’uns cent metres per proveir-se de tot l’indispensable: la lleteria, als baixos de la nostra finca, a on et serveixen la llet fresca que acaben de rebre d’una vaqueria propera ─que, per cert, deixa anar una ferum a bestiar que tomba a qui passa pel davant, ja que encara no ho han prohibit─, i que la mestressa aboca en mesures de quart, de mig o d’un litre a la lletera que els clients portem de casa, a on la bullirem abans de consumir-la; la fleca, a on et venen el pa recent fornejat a pes, i si en manquen uns grams per fer la mesura exacta, doncs t’afegeixen un trosset, que en diuen torna i que, si és un crostó, no arriba a casa perquè me’l menjo pel camí; la merceria, a on ma mare compra tota classe de vetes, fils i botons; la llibreria-papereria, que em proveeix de llapis de colors Alpine (els meus preferits), tinta xinesa, paper secant i llibretes de tota mena i colors; el sabater, que també se’n diu “El ràpid”, perquè adoba les sabates en un tres i no res, i que deixa anar una pudor a cuir, goma i a cola d’enganxar que esgarrifa; el bar-bodega, amb un flaire a alcohol que mareja, a on anem a comprar el vermut a granel, i també el gel (fins que no apareguin les neveres elèctriques), que tallen d’un barra molt llarga, en trossos en forma de cub, amb una guillotina, i que ens duem a casa el més aviat possible, no sigui que es desfaci pel camí; la farmàcia en el xamfrà de davant, el farmacèutic i els dependents de la qual coneixen a tota la clientela com si fossin de la família; el “colmado”, a on la meva mare em fa anar a comprar patates ─”sobretot que siguin del bufet”, que no sé ben bé què vol dir però que per a ella són les millors─ i oli a granel, que et serveixen amb una mena de sortidor; la drogueria, tot just al costat, on venen des de pintura a mata-rates; i a uns trenta metres de la cantonada, carrer amunt, el drapaire, a qui li portem les ampolles buides de Xampany (al que encara no li han canviat el nom), els diaris i tebeos (als que encara no han batejat com a Còmics) usats. En el drapaire, els papers i draps te’ls paguen a pes. Les ampolles no, aquestes tenen un preu per unitat. Cada cop que hi vaig, amb els calerons que em donen ja en tinc per comprar-me tebeos nous, o me’ls guardo fins que m’arribin per comprar un Minicar, aquests cotxes en miniatura i a escala tan bonics. Valen molts diners, però soc pacient. De moment ja en tinc sis i encara no sé que arribaré a tenir-ne més de vint i que un nen a qui no coneixeré, a qui la seva mare va dur un dia a casa perquè no tenia amb qui deixar-lo i a qui la meva el deixà passar l’estona amb aquests cotxes tant apreciats ─”Hala, juega un ratito, guapo, mientras tu mamá hace la limpieza”─, s’endugué uns quants que finalment vaig recuperar, després d’haver amenaçat a ma mare amb anar-me’n de casa, bastant deteriorats.

Després de rondar una bona estona pels carrers del voltant, he acabat entrant a la finca on vaig néixer, he agafat l’ascensor envidrat i amb carcassa de fusta ─en el qual la senyora de la neteja no vol pujar perquè li fa por─, he premut el botó de llautó daurat del tercer segona i he trucat a la porta, ja que encara no tinc claus. Ha obert ma mare. La he enganxat escoltant la radio. És l’hora del consultori sentimental de la senyora Elena Francis. Després, quan el dinar ha estat a punt, m’he assegut a taula per menjar aquest puré de patates que no m’agrada gens i al que la meva estimada mare afegeix una mica de tomàquet fregit de pot perquè sap que és l’ùnica manera de que me’l mengi. Mentre, escolto a la radio Tambor, el programa de contes infantils del migdia. Sé que, per la tarda, quan torni de l’escola, trobaré ma mare asseguda davant de la màquina de cosir Singer o planxant un munt de roba, atenta a les penalitats de Ama Rosa, la radionovel·la que tant la fa plorar. Això si és que no està retallant i enganxant els “cupones ahorro del hogar” en aquestes llibretes que després canviarà per algun regal als magatzems El Barato, aquests a on anem a donar la carta als Reis a principis d’any ─encara no tinc clar que Ses Majestats els Reis d’Orient siguin els pares─, i que un incendi els enderrocarà de forma sospitosa. I jo, en acabar els deures, tornaré a asseure’m a taula per sopar, desitjant que no hi hagi coliflor amb patates, que encara m’agrada menys que el maleït puré perquè, a més, fa mala olor. Per sort, també m’acompanyarà, per fer l’estona més agradable, un altre programa de contes, Cascabel, a les vuit i mitja en punt. Però abans sonarà la cançó del Cola Cao que tant m’agrada ─”Yo soy aquel negrito del África tropical...─.

A casa som molt de radio ─como no, si encara falten uns tres anys per a que entri a la nostra llar el miracle de la televisió─. Al llarg de la setmana tots seguim ─menys mon pare, que el pobre és pluriocupat, i es lleva a les sis del matí i no torna fins a les vuit i mitja del vespre─ les esbojarrades històries de Matilde, Perico y Periquín i l’humor de Pepe Iglesias “El Zorro” ─”Yo soy el zorro, zorrito, para mayores y pequeñitos; yo soy el zorro, señores, con mil amores voy a empezar”─. Un programa, en canvi, que odio i que només segueix la meva mare és, a més del coi del consultori de l’Elena Francis, el d’una tal Montserrat Fortuny, una altra veu femenina que dóna consells a les pobres donetes desvalgudes, moment que aprofito per anar-me’n al meu quarto a fer els deures. Els únics programes que reuneix tota la família al voltant de la radio ─mon pare, ma mare, les meves dues germanes, la meva àvia paterna i un servidor─ són les notícies de cada vespre de Radio Nacional de España, a les nou en punt, que el meu pare segueix anomenant “el Parte”, com si no hagués acabat la guerra civil (i d’això ja fa dinou anys), i, com no, Taxi Key, la sèrie policíaca de moda que s’emet els dissabtes a la nit per Radio Barcelona. Per sort em puc quedar a escoltar-la, ja que, tot i que acaba cap a les onze, l’endemà no he d’anar al col·legi i ja soc prou gran per això. No sé exactament quants anys tinc. Dec tenir uns vuit, ja que les meves germanes semblen tenir tretze i quinze, respectivament.

Això d’anar a escola els dissabtes al matí és una murga. A veure quan implanten això que en diuen la setmana anglesa (els anglesos sempre tan avançats). Així tindríem un cap de setmana més llarg i podríem fer els deures sense tantes presses. Per sort aquesta setmana cap professor m’ha castigat amb haver d’assistir a classe de repàs el dissabte a la tarda i podré sortir a donar un vol amb en Joaquin. El diumenge no puc, ja que pel matí he d’anar a missa d’una amb els pares i després a veure els avis materns (això no és cap sacrifici, tot al contrari, ja que l’avi Antonio, que és molt desprès, sempre em dona un duro per anar al cine, que jo em guardo pel que calgui), i per la tarda és quan faig els deures. El meu pare diu que sempre els deixo per l’últim moment, però jo prefereixo deixar el més pesat pel final.

En Joaquin i jo tenim la mateixa edat. És l’únic amic que tinc a l’escala. I al barri. No va al meu col·legi ─jo vaig als Escolapis de Sant Antón i ell als Maristes de Sarrià, un col·legi de més “postín”, però que està molt més lluny, mentre que el meu és a només un quart d’hora caminant─. Viu en el quart primera amb el seu pare, un tiet solter, que és tinent de la Guardia Civil, i la seva àvia paterna. Tots són de Santander, excepte ell, que va néixer a Barcelona. Com no ha d’anar a missa, es passa gairebé tot el diumenge jugant amb les joguines que li compren tot sovint. I també te un munt de tebeos, que em passa quan ja els ha llegit. He sentit a dir que el tenen molt mimat perquè no te mare. Quan sigui més gran sabré que sí que en te, de mare, però que els abandonà quan ell encara era molt petit, i per això no se’n recorda d’ella.

Encara que als meus pares no els fa cap gràcia que anem a passejar sols, m’han deixat sortir a fer un tomb amb ell ─”no aneu molt lluny i no accepteu cap caramel de desconeguts” ─ens ha dit la meva àvia, sempre tan patidora─. Així doncs hem anat fins el mercat de Sant Antoni, que és a tocar del meu col·legi, a on els diumenges pel matí, al sortir de missa, intercanvio sovint cromos amb altres nens o en compro de nous en els encants. Crec que ara estic fent una col·lecció sobre pirates, o potser sigui la de la pel·lícula Los Diez Mandamientos. No n’estic segur.
En creuar el Paral·lel, el meu carrer, que oficialment es diu Avenida del Marqués del Duero ─que ves a saber qui era aquest Marqués─ he vist passar el tramvia d’estiu, obert pels laterals i adornat amb una mena de petites cortinetes que pengen, a cada costat, per protegir els passatgers del sol. O per fer bonic, no ho sé. Aquest tramvia, que l’anomenen “Jardinera”, arriba fins a la Barceloneta, a on te la parada final, a tocar de la platja, en una plaça (en un futur en diran rotonda) que hi ha davant del banys públics de pagament: El Astillero, Los Orientales i San Sebastián. Per les vacances d’estiu vaig amb la meva mare als Orientals. Tenen tres departaments: per a homes, per a dones i el familiar. De petit, ma mare em duia amb ella al de les dones. Em feia molta vergonya despullar-me davant de senyores desconegudes, tot i que em tapava amb una tovallola. Elles, en canvi, no es tapaven i algun cop, sense voler, les havia vist en calces i sostenidors. Jo volia anar als banys San Sebastián, de més qualitat, amb casetes per canviar-se de roba, una piscina enorme i un trampolí de tres altures, però l’entrada és molt més cara.

De tornada cap a casa, he vist passar l’escombriaire, amb el seu carro a tracció animal, recollint les escombraries a peu de carrer, que la gent deixa al voltant dels arbres en unes pudents galledes de plàstic, sense bossa i amb prou feines tancades; i ja a casa, he vist des del balcó al fanaler, encenent els fanals del carrer; per donar pas, més tard, al vigilant. M’han dit que, gairebé de matinada, al vigilant el substitueix el sereno. Mai he entès ben bé què fa un i l’altre. Sembla que el sereno és qui t’obra la porta del carrer si t’has deixat les claus ─¡Sereno!, has de cridar, ¡Ya va!, et respon─. Diuen que també se’l pot cridar picant de mans. I que va armat. ¿Serà veritat? Potser només du una porra. De fet mai l’he vist, al sereno, ja que a aquestes hores no hi soc al carrer, tret de quan anem a la missa del gall, i això només passa un cop l’any.

Al carter avui no l’he vist, degué passar al migdia, carregat amb la seva cartera de pell, tan grossa, en bandolera. Si fos Nadal, veuríem a tots aquests servidors públics, que recorren incansablement els carrers del barri, trucant a les portes de les cases per demanar “l’aguinaldo”. “El basurero, el barrendero, el farolero, el cartero... les desea unes felices fiestas”. I al darrere de la postal que et regalen a canvi, podríem llegir un vers. M’imagino que cada any és el mateix. Le veritat es que no m’he fixat mai. I als carrers, veuríem als guàrdies urbans, els que dirigeixen i controlen el tràfic apostats sempre a les mateixes cruïlles, amb un munt de paquets al seu voltant amb els quals alguns conductors, habituals a la zona, els obsequien. Ara em pregunto si això no podria considerar-se una forma de suborn.

Tot això em resulta molt normal i corrent, malgrat que percebo un cert halo d’irrealitat, de llunyania. No sabria dir perquè. Fins que m’adono d’una cosa ben estranya. I és que, en tot aquest temps, no he posat els peus el meu col·legi. ¿Potser estic de vacances? I llavors veig que no sé en quin mes de l’any som. Ha de ser estiu perquè he vist circular el tramvia “jardinera”, però no puc precisar més. Com m’oloro alguna cosa estranya, per assegurar-me de que tot és en ordre i de que, efectivament, si no he anat a classe es perquè estic de vacances, decideixo apropar-me al col·legi a on encara hauré de passar uns altres nou llargs anys de la meva vida. Que lentament passa el temps quan un és petit!

He de reconèixer que he fet tot el trajecte amb un cert temor, com si pensés que el que estic vivint no fos real. Però quan arribo al meu destí, no veig res fora de lloc. Tot és normal. El col·legi segueix al mateix lloc, imponent. La oficina del Banco Hispanoamericano segueix a la cantonada, de cara al mercat de Sant Antoni, i les botigues dels baixos de l’edifici són les mateixes. En entrar, el vestíbul segueix ostentant, en una de les parets, els “Cuadros de Honor” dels alumnes de cada curs. De lluny se sent el bullici procedent del pati, al que s’accedeix pel passadís que hi ha a la dreta de l’escalinata frontal, un cop passada l’infermeria. Quan hi trec el nas, em sembla més petit. És ple de quitxalla, tots vestits amb la bata de ratlles blaves i blanques. Per què no ho soc allà, amb ells? Per què no he anat a classe? I llavors em veig, assegut en un racó, ja que no m’agrada el futbol i prefereixo explicar aventures o jugar a les xapes. Estic amb uns quants companys que no reconec, tot i que les seves cares em resulten familiars. Em miro i aquest altre jo em torna la mirada. S’aixeca i ve cap a mi amb pas decidit, es planta al meu davant i, amb un posat estrany, em diu: I tu què hi fas aquí? Ja ests molt gran per estar amb nosaltres. Torna a casa.


Obro els ulls. Veig a la meva falda el quadern que m’ha regalat la meva filla, per a que hi escrigui tot el que em vingui de gust: desitjos, pensaments i records. Tinc ja una edat en la que els records dominen la meva ment. Imatges i moments d’un passat llunyà que ara em produeix enyorança. Suposo que és la nostàlgia que se sent al saber que no tornarem a viure’ls mai més i adonar-nos que no es pot tornar enrere. Potser escrigui en aquest quadern tot el que acabo de reviure.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

39 Relats

37 Comentaris

20148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.