Tornant al principi

Nova York, 2012

- Bon dia, desperta't. - Va dir mentre li acariciava els cabells.

Ella va fer el ronso una mica, i va obrir els ulls poc a poc. Se'l va quedar mirant uns segons.

- T'estimo. - Va dir ella, i li va fer un petó molt suau als llavis.

* * *

Madrid, 2006

Era un dia calurós d'estiu, estaven a ple mes d'agost i s'havia de notar.

Havia arribat el dia que ella esperava amb tantes ganes. Aquell matí havia agafat un avió que l'havia portat fins a Madrid, on pasaria uns dies de vacances a casa un amic. Es trobava al bell mig del Parque del Retiro, amb la colla d'amics que tenia a la capital. Havien d'explicar-se tantes coses durant aquells dies.

El que ningú sabia, excepte ella i el seu millor amic, era el motiu real de la seva visita a Madrid. Si, es clar que un dels motius era el de veure els seus amics que feia tant que no veia, però en el fons, el motiu real i el més important d'aquell viatge era veure'l.

Veure al noi que feia temps que estimava. Era un noi una mica més gran que ella, guapo i molt atractiu.

Estaven passejant per la Castellana quan de sobte el mòbil d'ella va sonar.

- Si?
- Hola Laura! Què tal estàs?
- Ai, hola Guillem. Doncs mira, estic aquí a la Castellana, amb la colla. I tu, com es que m'has trucat?
- Bé, si vols penjo, eh?
- No home, no diguis tonteries!
- Res, que vaig llegir el teu correu l'altre dia, el que em deies que venies per Madrid, però no vaig tenir temps de contestar-te. Si vols podem quedar aquesta tarda, cap allà a les sis, per fer un cafè al Starbucks de la Gran Vía.
- Ah, doncs si, em faria il·lusió veure't de nou.
- Doncs ens veiem aquesta tarda.
- Fins després.

Semblava doncs, que el viatge havia acomplert la seva missió: es retrobarien de nou. Ella va fer com si res davant els amics, però estava molt nerviosa, i alhora contenta, perquè tornaria a veure en Guillem.

Portarà el mateix pentinat? S'haurà tret la barba? I les ulleres, en seguirà portant?

Es va passar el que restava de matí fent-se preguntes sobre en Guillem, però n'hi havia una que per ella era la més important... Seguirà portant aquell penjoll que li havia regalat?

Per dinar van anar a un Pans & Company, prop de la Puerta del Sol, però la Laura no va obrir boca en tot el dinar; només feia que pensar en el Guillem. Va decidir deixar el dinar a les quatre i va dir als seus amics que anava a donar una volta tota sola per la ciutat.

Va caminar durant una hora i mitja per carrerons solitaris, on veia passar parelles joves, que s'amagaven de la multitud i jugaven a estimar-se. En el fons els envejava, perquè eren capaços de dir-se el que sentien. Ella mai n'havia sigut capaç.

Caminant a pas lent, va arribar al Starbucks quan faltaven 5 minuts per les sis. Va arrepenjar-se a una paret i va esperar-lo. Ja passaven 7 minuts de les sis i ell encara no apareixia. Va apartar la vista del rellotge i el va veure. Venia corrents.

Van començar a aparèixer respostes al cap de la Laura; duia els mateixos cabells, la barba de 4 dies que el feia irresistible i encara portava ulleres. Van aparèixer encara més respostes, però per molt que s'hi fixava no aconseguia respondre la més important.

En Guillem va arribar, per fi, a on era la Laura i es van abraçar.

- Ostres Laura, et veig molt gran. Feia tant que no et veia.
- Si, feia força que no ens veiem. Jo et veig igual que sempre!

Van passar dins el cafè i van demanar un cafè amb llet i un cafè sol que de seguida va arribar a la taula.

- Doncs el que jo crec és que en comptes de duplicar la potència d'un ordinador el que haurien de fer les companyies de software és optimitzar el seu software. Estic segur que així podríem multiplicar la velocitat per deu sense necessitat de canviar de màquina.

La Laura, però, tot i que li semblava molt interessant tot el que deia en Guillem, tenia la mirada fixa al coll d'ell. S'acabava d'adonar de que encara duia el penjoll.

- Laura? Que m'escoltes?
- Ehm... Sí sí, perdona...
- Què, estaves mirant el penjoll, oi?
- La veritat és que si, m'estava preguntant com pot ser que encara el conservis, si d'allò ja fa ben bé dos anys.

- Doncs és molt senzill. Hi ha coses que no voldria oblidar per res del món...

En Guillem va posar la seva mà sobre la de la Laura, se la va quedar mirant.

- ...Els teus ulls, aquesta mirada, el teu tacte, els teus llavis, aquest petó...

Es va aixecar de la cadira una mica, es va apropar a la Laura poc a poc. La Laura estava una mica nerviosa. Intuïa el què passaria, però es negava a creure-ho. En Guillem estava cada cop més a prop dels seus llavis, fins que finalment van prendre contacte.

Primer era un petó nerviós, ple de por a ser rebutjat. Després es va convertir en un petó ple d'amor i d'alliberament. D'alliberament d'un amor que feia temps que havia estat amagat per por del que la gent pogués dir.

En Guillem va seure de nou. Va somriure a la Laura, mentre li tornava a agafar la mà. Ella li va somriure i, per primer cop en molt de temps, va dir el que sentia.

- T'estimo.
- Jo també t'estimo. Et prometo que no ens tornarem a separar mai més.

* * *

Barcelona, 2004

- Bon dia Laura! - Va dir en Guillem.
- Ei. - Va dir la Laura mentre es quedava palplantada mirant-lo marxar cap a la seva aula.

Es va girar i va dirigir-se a la seva classe. Li esperava un altre avorrit dia d'escola. Va seure a la seva cadira, va obrir el llibre de català, i va deixar passar l'hora de classe pensant en ell. Va fer el mateix en les següents hores, fins que va arribar l'hora de marxar a casa per dinar.

Cada dia, quan sortia, se'l trobava a la porta. Intercanviaven unes quantes paraules i esperava a que arribés la tarda, on quedarien per xerrar fins les tantes. Parlaven del futur, del que volien fer i ser. Ella sempre li explicava que el seu somni era viure a Nova York. I ell sempre li deia que algun dia seguir que ho aconseguiria.

Tot i la diferència d'edat (es portaven quatre cursos), eren molt amics des de feia temps. Tenien els mateixos gustos, els mateixos interessos, les mateixes aficions, inclús s'assemblaven força amb la manera de ser que tenien.

L'únic que mantenia la Laura amb ganes de seguir el curs era ell.
Una tarda, però, sortint de l'escola, ell li va dir que no podia quedar perquè havia de fer les maletes: en tres dies marxava a viure a Madrid. El motiu era que els seus pares, per qüestions de feina, havien de marxar a la capital.

Aquella tarda el món li va caure a sobre. No sabia què faria sense ell.

El dia abans de marxar van quedar per passar la tarda junts. Van anar a un bar i van estar xerrant fins tard. Faltaven pocs minuts per les dotze de la nit, quan en Guillem va dir-li que ja havia de marxar cap a casa seva. Ella estava trista, a punt de plorar. Però no ho va fer.

Simplement va treure un paquet de la motxilla i li va donar.

- Té, espero que t'agradi, no és gran cosa.

En Guillem va obrir el paquet impacient i va treure de dins la capsa un penjoll.

- Ostres, és preciós. No calia, de veritat. Moltes gràcies.
- De res, home, espero que el guardis bé.
- Posame'l - Va dir, mentre li donava el penjoll i es girava.
Va notar el seu tacte a la nuca. Li agradava molt. Ella sentia el mateix; li agradava tant sentir la seva pell junt la seva.
- Ostres, et queda molt bé, eh?
- Laura, de veritat, moltes gràcies per tot.

Es van abraçar amb totes les seves forçes i es van fer dos petons.
Ell va marxar Rambla amunt, i ella va prendre la direcció contrària, mentre s'anava girant per veure'l marxar.