Tornant a casa

Es fa fosc a la finestra del Col·legi escoltant "Hotel Califòrnia" dels Eagles i tots els somnis que deixem entrar, que als desset anys no son pocs, inunden l'habitació. Neguit, nostàlgia, presses preparant les bosses.

Arriba l'esperat moment, el 14 enfila les avingudes traçades amb paral·lex tallant un aire dens de nitrats i fum, com si estiguéssim per Sant Joan a les fogueres. Façanes ben alineades que van prenent vida davant d'un cel gris plom: gegants, dracs, naus, branques que es retorcen fins el cel.

L'aire es va tornant més fresc i humit, els carrers bullen i es van fent més estrets convertits en rius de gent buscant el que a les grans ciutats més s'enyora: conversa, contacte... calor. A les cantonades, mirades resignades, ànimes que transiten per aquest riu que va a desembocar al port.

L'olor és molt especial, les pedres destil·len oli i sal, la rosada deixa a terra milers de gotetes preciosament dibuixades per l'efecte de l'oli, que sota el reflex de la llum dels fanals em recorda una estampa impressionista.

Una cua serpentejant, bosses, motxilles, rialles, neguit... tan sols una nit ens separa de casa.

Però tu no t'enyores! Si sabessis que cada diumenge baixàvem fins les drassanes, per veure el mar amb la mirada cap al sud seguint l'estel que deixen els vaixells retocat per les picades insistents de les gavines...El llebeig a la cara i els ulls plorosos de llàgrimes salades que paladejàvem amargament sabent-nos lluny de casa.

Pugem al vaixell per la passarel·la trontollant, que ens prepara el cos per una mena de tracaleig que ens acompanyarà tot el trajecte. Sortim de la bocana del port asseguts a la coberta de barlovent. A popa la ciutat es va apagant, em recorda el concert al que vàrem anar dies abans del Lluis Llach, petites flames intermitents i llampants.

L'aire es respira net i aquella olor inoblidable de ferro, oli i fusta es mescla amb una brisa suau, humida i salada que ens fa mirar el cel per descobrir-hi un espectacle irrepetible. Tot pareix quiet dins aquella bòveda perfecta, unes estrelles brillen amb la intensitat d'un blanc blavós, d'altres parpellegen amb timidesa formant figures a l'atzar. Els planetes, nòmades de l'univers, ens senyalen el camí.

Conversa animada, cantem cançons, calor de companys...

Arriba la matinada i tornem a coberta, tots en silenci per contemplar les ones que acaricien els primers illots que ens venen a rebre.

S'aixeca el Sol que il·lumina amb tebiesa els retalls de roques, penyals, sabines i pinars que es descobreixen davant nostre com si es tractés d'un gran decorat que es va transformant per moments.

Seguim callats amb la cara gelada, les mans remulles de la serena i el cor inquiet. Ja puc veure l'Illa Plana i el Far de Botafoch, estic a casa. He tornat i ells ho saben perquè m'han vist créixer, d'infant m'han esgronsat, m'han protegit dels embats de les ones deixant-me navegar per les seves aigües, submergir-me a les seves entranyes blavoses, nedar a les seves platges: Es Duros, el Corso...

Amb el vent en popa, passem fregant el far i ens deixem caure a l'altre bordo, la llum té aquella intensitat del dia per encetar amb tonalitats més fredes que reforcen l'impacte de la imatge amb una plasticitat i força per mi desconegudes i que han captivat a tots els nostres visitants.

Pareix un quadre cubista, com una mena de collage de plans superposats que es deixen caure de la solemne catedral fins el port mariner i cosmopolita. És una composició ordenada dins el seu caos i malgrat la amalgama de colors tot pren un cos únic i harmònic.

Toquem terra, veig els meus pares, la llum m'enlluerna pels reflexos d'aquelles façanes blanques que et fan tancar una mica els ulls per amagar l'emoció del moment.
Som a casa.

Sona el despertador que em torna a la realitat. Mentre estic afaitant-me passen pel meu cap totes aquelles imatges de fa trenta anys....
Si ja ho sé ja, que no us he plorat prou ... I quan estic esgronsant la meva filla al vostro parc, he de girar la cara i agafar alè per ofegar els meus sentiments...
Som a casa ?