Tornada a casa

Un relat de: Isabel Muntaner

Arriba a casa de nit : els llums encesos de la llar càlida en la fredor de la nit i la còsmica indiferència del mar,- amb el gust de l´altre a cada mol·lècula dels cabells, a cada una de les tendreses del coll , al pubis , a les cuixes encara tremolants de l´orgasme darrer .
Arriba com de molt lluny ; saluda el marit amb un bes cerimonial a la galta. Abraça el fill gran , espigat i fibrat de múscul sense greix, i fa una festa a la filla petita- rínxols daurats, olor d´infant- que juga , abstreta en el seu món de nines i de cuines diminutes.
Havent sopat , fingeix el cansament real que té. Es gita al llit després d´intentar vanament de llegir unes planes de la novel·la començada; els ulls desavesant-se de les ratlles impreses . Estirar-se al llit , sentir l´esquena acoblada al matalàs . Suavitat de l´edredó net. Les cames exhaustes. Recordar el pes del cos de l´altre entrant en el propi plaer , com un vaixell de proa alta i profunda que entra a port. Recordar-ho tot . Girar-se cap a la dreta . Arronsar les cames flexionades sobre els genolls. Fer-se petita : com si entrés de nou al ventre de la mare. El llit és una panxa materna. L´edredó la separa del món sensible. Dormir entre el record dels besos de l´altre . Una amalgama de somnis en què la cara d´ell ho emplena tot. I callar-ho tot.
Després sent la mà freda d´ell, que com una temptativa incerta busca el seu pubis, sota la calceta fina. La fina i espessa mata de pèls que dóna alegria. La dolçor del flanc, la messeta de la natja suau.
De primer , ella es regira i es bolca d´esquena, com refusant-lo . Ell veu la magnífica esquena , que ell va resseguint amb els dits, amb tendresa- i la rodonesa compacta dels malucs, que acaricia amb mà dúctil fins al començament de les cuixes , fines i fresques.
Després ella es repensa.
I per què no sentir la doble vida en un doble orgasme sentint-se penetrada per ell i , alhora, mentalment , en el record, per l´altre.
S' abaixa les calces fins a mitja cama . Després aixecar les cuixes daurades fent la bicicleta i acabar de treure-se-les. S' incorpora i es treu la camisa folgada que duu per dormir. Li agrada tant que li ressegueix la pell pam a pam. Li entra amb petites abornades , mentre ella té els ulls tancats extasiada amb el record de l' altre. I el nou orgasme és com record de l' altre, elèctric i vibrant , a l' hotel net i luxós. El vent movent les fulles de la persiana blanca.


Comentaris

  • El lloc no te importància, però ....[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 01-07-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    M'agrada com escrius - aquesta i altres històries teves - , per això et convido a publicar a www.guimera.info/avui/tribuna ; veura que des d'aqui : de www.guimera.info s'albirà el cel de Catalunya.

    Gràcies.

    mora.a@guimera.info

  • Que n'és de valenta la protagonista[Ofensiu]
    mitral | 09-01-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat el teu estil perquè rememora cada moment passat o present amb una sinceritat crua però real i fas que ens els sentim nostres. ( Qui no ha passat per algun moment així ? ) Has estat polida en les teves descripcions. Continuaré llegint-te . M'has fet pensar en el Dr. Zivago ,película que fa molts anys que vaig veure i que em va impactar i fer entendre que es pot estimar a més d'una persona " y no estar loco/a"

  • carai![Ofensiu]
    pèrdix | 22-06-2004 | Valoració: 9

    Les paraules m'han anat acaronant i , del bracet, m'han dut fins el final del relat, flotant. Penso que escrius molt bé.

    De tota manera m'he quedat amb mal cos, amb una mena de recança... solidaritat gremial? Ara mateix truco a casa!

    Apa, una abraçada!

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Isabel Muntaner

21 Relats

35 Comentaris

35201 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
Vaig nàixer al sud del pensament. Entre el riu Segre i el riu Cinca. La meua vila està dalt d' un turó des d' on s'albira els Monegres . Vaig estudiar en una escola que va construir la República , en un institut que va construir la dictadura i en un convent barroc. Mai no vaig distingir la meua ànima dels vestits i robes que m' anava posant, a poc a poc, al cap dels anys. He treballat la terra i he enfornat pa. La fresca de l'escola em protegia de la solana. Ara em col.loco el nas de bufó i el barret de pintor que ja no pinta sinó jardins geomètrics. Estimo les bromades i els cants dels rossinyols He cremat el meu carnet d' identitat però el rastre de la meua antiga identitat em persegueix com una ombra.