Tornada a Camelot

Els dos cavallers croats han fet camí tota la tarda sense intercanviar ni una paraula. Si tot va bé demà arribaran a Alexandria, on tenen previst embarcar tot seguit a la nau que els portarà de nou a casa després d’una travessa sempre incerta de més de setanta dies amb les seves nits. L’escuder que els acompanya amb la seva mula tampoc no vol trencar el silenci. Sap que res no tornarà a ser com abans entre els dos companys d’armes, després de la seva fugida de l’oasi que els va donar recer durant els mesos més xardorosos de l’estiu. Si en Jan no hagués decapitat el beduí que els feia de guia durant aquell primer tram del seu viatge haurien volgut romandre-hi fins al setembre. Havia estat una reacció desmesurada i estúpida. La mirada captivadora de la dona que havien trobat traient aigua al pou el dia que van arribar-hi ja li va semblar un mal presagi, un senyal que tota la seva odissea fins als llocs sagrats de Jerusalem, amb la noble missió de proporcionar un camí segur per als peregrins, hauria quedat en no-res. I així va ser: tot havia estat un esforç inútil, una farsa. Tal com els solia dir el senyor d’Hauvon abans d’embarcar-se en aquella aventura que els encegava, la veritable guerra santa és la que tot cavaller a de lliurar contra si mateix: cal aprendre a dominar-se un mateix abans de pretendre transformar el món.