tomàs

En Tomàs vivia sol, coneixedor com era del fet que el seu parc de camises anava suplicant suplències des de ja feia força temps i, que ell no podia seguir fent-se l'orni, va creure convenient anar a la botiga on havia anat sempre a fer provisió per a un temps més, així de pas faria petar la xerrada amb el nombrós públic que recordava esperant tanda, uns per comprar calçotets i altres per preguntar el preu d'aquella bata o, a quina hora tancaven (expressions que, juntament amb el "demà obren"?, "ja tornaré, ara que ja sé que ho tenen" i "si de cas... m'ho penso"...està acostumat a rebre el gremi de botiguers, amb gran reiteració i amb gran estima)
Es va voler afaitar i tot, per donar solemnitat en el fet d'anar de compres, no sabia si dutxar-se doncs ho havia fet un dia no molt llunyà, tan poc llunyà que recordava les gotes de l'aigua caient impertinents entre els plecs de les seves carns, el record humit li va fer aclarir el dubte i no es va dutxar.
Va proveir de diners la seva cartera, i va sortir al carrer amb prou decisió i fortalesa d'esperit per a comprar alguna cosa més, si veia que li feia falta.

Com ell no sortia massa de casa, li va fer gràcia la modernor aquesta del fet que el semàfor avisés de manera acústica el temps que li faltava per a canviar de color, motiu pel qual va estar jugant al ben mig del pas de vianants gairebé hora i mitja.
De mentre i no puc dir sense voler, es va capbussar en una conversa que tenien dos senyors molt ben vestits que no s'acabaven de posar d'acord en el que volia dir la paraula "corrupció".
Un, deia la definició sabuda per a tothom, fins i tot pel diccionari de la Reial Acadèmia
4. f. En las organizaciones, especialmente en las públicas, práctica consistente en la utilización de las funciones y medios de aquellas en provecho, económico o de otra índole, de sus gestores.
5. f. desus. diarrea.
(L'accepció cinquena, només l'exposo aquí, perquè em va fer gràcia)
La definició de l'altre senyor deia una cosa així com que: "La puntita nada mas"
No va treure res clar, tampoc ho pretenia, i els va deixar marxar com havien arribat, plens de dubtes.

Ell a les seves coses, que en aquest moment consistien a jugar, com si no hi hagués demà, amb el semàfor, els sorollets i llurs colors.
Quan el joc aquell va perdre interès per ell, va travessar l'avinguda, per anar en direcció a la botiga de la senyora Lola i ja pel camí li va semblar entrar en un barri nou, tot era ple de bars que aquella hora (les onze del matí) eren tancats, Déu nos en guard de voler fer un cafè, o tenir un pí-pí d'urgència.
Evidentment, en el lloc en què havia estat la botiga i, que ell recordava d'abans, li havien arrencat la identitat a cop de talonari o d'alguna cosa més fosca, com diners, òrgans humans, quilos de Coltan, per a canvi, posar un bar d'aquells nous. A aquesta transacció se'n diu traspàs i està dintre de la llei.
Ja no hi era la botiga de la senyora Lola ni llurs dependentes que tan sorneguerament et sabien mentir quan demanaves si et quedava bé aquella peça de roba impossible
Però en Tomàs va decidir que no es quedaria sense camises per una nimietat com aquella.
Tenia un mòbil modern que li havia regalat un nebot postís, que era el més semblant a un parent que tenia, i sabia que si volia, trobaria per Internet un llistat de botigues que no podria visitar ni en deu dies.
Les va trobar, però li varen semblar molt llunyanes, unes a Badalona, altres estaven dintre d'una ex fàbrica de màquines i d'entre totes, les que li varen fer més gràcia, eren al Vallés i concretament al costat del bonic poble de la Roca.
Una cosa va despertar el seu interès, que en gran part havia quedat jugant al semàfor, i era que el nom de les cases de roba era recurrent i es deien igual a tot arreu.
La de la senyora Lola no la va trobar enlloc.
En el conte anterior us vaig parlar d'una manera de desplaçar-se per Barcelona consistent en saltar de guiri en guiri a la manera que feien servir els esquirols a l'època dels romans colonitzadors.
En Tomàs no tan sols era un fervent usuari d'aquest sistema, sinó que sota la marca registrada de "guiring" va crear, un temps abans, un petit imperi empresarial, fins que uns Croats poques soltes i els seus bats de Beisbol, el van denunciar a uns Mossos d'Esquadra que en ple mes d'Agost no tenien altra cosa a fer que perseguir a uns manters, Rambla avall, i la denuncia els va ajudar a passar el que faltava de jornada.
Total, que fent servir un "guiring sui generis" va desplaçar-se fins a la Plaça Catalunya on hi havia hagut coloms que a canvi de quatre besses es deixaven manyegar (ho varen prohibir per prostitució columbòfila).
Va prendre uns autobusos, després de firmar la hipoteca Roca Village que incloïa el viatge (assegut), un entrepà del qual la mortadel·la li varen donar a un senyor alemany, molt vermellot de cara i d'unes mides exagerades per ser un senyor sol, i la inseparable companyia d'uns espots publicitaris, la funció dels quals era que ningú oblidés què feia allà assegut i on anaven.
Transcorregut un temps que oscil·lava en uns minuts (deia l'empresa del transport) i quatre hores (deia el rellotge de polsera d'en Tomàs) varen arribar a una plaça des d'on sortien carrers farcits de botigues, però cap amb el nom de "Confeccions Lolita" i això que abans de fer-se a la idea que la senyora Lola i llurs simpàtiques dependentes havien passat a millor vida, s'havia volgut autoenganyar molt, pensant "no pot ser, no pot ser que hagin plegat".
En Tomàs tenia serioses dificultats per cordar botons i qualsevulla dels empleats de "Confeccions Lolita" ho sabien, i endemés d'esmerçar tots els seus coneixements en dissimular aquesta limitació, facilitaven la solució que en la majoria dels casos consistia a cosir una tira de "Belcro" que faria la funció del tancament sense que ningú en notes la diferència. Era una de les raons, suposo, que el portava a cercar la botiga concreta.
Va recórrer tots els carrers, va trobar botigues amb nom de pega-dolça d'aquella que de canalla anàvem boixos per menjar, amb el nom d'un famós lutier fabricant de violins i altres, amb noms que venien a dir que no eren iguals a tothom, però "Confeccions Lolita", enlloc.
Va optar per entrar a la primera on la diferencia de temperatura amb el carrer estès per sobre dels vint graus Celsius.
Era una bonica botiga plena de camises però no n'hi havia cap que li fes l'ullet com passava a casa de la senyora Lola.
Era un joc que havia inventat ja feia anys i consistia en el fet que la primera peça de roba que li fes un gest obscè d'apropament, anava directament a la bossa, encara que fos d'aquelles camises hawaianes que després li quedaven per estrenar.
Va preguntar a una noia molt bufona que anava vestida amb un uniforme poc escaient per treballar a una botiga de roba, ja que en Tomàs el va trobar mancat d'aquesta matèria primera, si totes les camises que tenien eren aquelles i, si trobava que amb el seu color d'ulls, els d'ell, li quedarien bé.
La noia es va apartar amb la llengua, de manera ostentosa, el xiclet que mastegava (que depenent del gust que conservava li donava a entendre el temps de jornada laboral que li quedava per fer) i li va etzibar un: a mi que m'importa, a mi se m'acaba el contracte d'aquí a tres hores i si a l'oficina de l'atur no m'obliguen, no tornaré a reomplir prestatges d'una botiga com aquesta.
En Tomàs es va prendre la resposta com un si, però no va gosar demanar que si li cosirien el "Belcro" perquè ben bé no va entendre la resposta.
Va pagar i va marxar en vers a l'autobús que regularment sortia d'una parada que el retornava a Plaça Catalunya.
Va pujar i mentre esperava la sortida, va fullejar un d'aquests diaris gratuïts que la gent deixem en els seients dels transports, tot llegint una notícia que deia que la macroeconomia anava molt bé.