T'odií amb totes ses meues forces que no puc odiar-te més.

Un relat de: maricel

T'odií amb totes ses meues forces que no puc odiar-te més.
No vull res que em recordi a tu. Res. Ni aquell tros de cançó que compartim. No te vull veure, i si et veig no et vull mirar. No et miraré. No en vull saber res de tu, ni res del que t'envolta, ni el que fas o quins projectes tens pensat fer. M'has fet tant,però tant de mal, d'aquell de veritat, aquell mal que no l'esborra una terrina de gelat de xocolata com a les pel·lícules americanes, d'aquells que posen en dubte si realment val la pena viure per estimar.
Saps, vida meua? Sona fort però t'has eduït les ganes de fer coses, les ganes de tirar endavant..t'has endut la vida, la meva vida. Ara ho sento així.. em miro al mirall i no somric, no puc somriure, no tinc il·lusions, l'única il·lusió eres tu i aquesta il·lusió ahir va volar amb dos segons, un, dos... i vola, vola, vola il.lusió!
No tinc ganes, ni d'aquí, ni d'allà, crec que no tinc ganes ni de viure, ni de pensar… hem quedaria asseguda en aquesta cadira de llenya, incomoda, que hem tortura l'esquena però que dies com avui ni ho noto, es més: ho agraeixo.. i em quedaria mirant com passa sa vida, així, sense fer res, sense sentir, sense patir per res, perquè si, perquè sentir significa patir. Enamorar-se significa patir. Tu signifiques patir.
Ara, es molt trist pensar que fa qüestió d'hores estava convençuda que tu eres diferent als altres, que parlar amb tu significava parlar de veritat, que algú m'escoltava, eres especial i prometia a tothom que si un dia arribàvem a estar junts, mai, repeteixo: MAI em faries mal, es més, afegia que tu eres l'únic capaç de fer-me sentir que podia tocar el cel, que burra.
Sempre recordaré quan et vaig enviar aquell missatge felicitant-te perquè feies els anys, si aquell que encara m'has de contestar. A dies d'avui encara penso que no deus tenir saldo o que va ser un fall meu, i mai l'has rebut. Em prohibeixo pensar coses dolentes de tu, perquè fins i tot ara penso que ets diferent, i demano a tothom que em parla de tu, que no et critiquin que tu si ets especial... Hostia puta.
Si sabessis tot el que estic sentint per dintre. Sento de tot menys les mariposes de principi de Juny. Es desastrós, les llàgrimes volen sortir però ni per açò tenen força, ahir en van sortir tantes, ahir que havia de ser tant especial, ahir... Per dins la panxa tot em crema TOT, i tinc unes ganes d'explotar, de dir-te quatre coses ben dites, de dir-to tot, de no veu-te més, que fugis de la meva vida i no tornis... però saps que? Alhora tenc unes tremendes ganes de abrasar-te molt fort com ho vaig fer ahir, sabessis a quin cel em vas portar ahir amb aquella abrasada, volia que fos eterna, eterna.. que no ocorris el que va passar després, i després i més després.
T'odií amb totes ses meues forces, ho repeteixo per si m'ho arribo a creure. No saps es mal que em vas fer, no ho hauria de permetre que algú altre pogués destrossar sa meua vida… però es que jo depenia de tu. Ets un cabró. Estic tant malament per culpa teua. Has jugat amb mi, i açò no t'ho perdono, no t'ho vull perdonar…
Jo que creia que tot açò era el millor que em podira passar mai. Tan bonic. Em meravellaves tant, totes aquelles conversacions tant maques, les aficions en comú, les matinades en vetlla, les indirectes, els teus silencis, les teves paraules, oh! Com anyoro les teves paraules... Quan i penso, tot això només em fa mal, no puc recordar-ho, no puc, s'hem trenca el cor i ploro, per fi les llàgrimes surten. Em sento feble, sola, insignificant davant el món. El món no em vol aquí, se que nomes vol que pateixi, perquè m'ho fas? ets la persona que més m' estimo en aquets mon, no ets un capritx no ets un "m'agrades" ets un "t'estimo" t'estimo molt i sincerament m'has destrossat es cor.
Atura ja per favor, atura que em fas mal. Deixem viure, fuig de mi, torna'm les ganes de viure deixem enamorar d'un altre persona, ves-te'n de la meva ment no vulguis ser el centre del meu món, t'odio. Marxa, marxa lluny. No tornis, per favor para.
Tot això es mentida, no tinc forces ni per odiar-te
Estic cansada, cansada de patir. Cansada de patir per aquest "res"



Festes de mercadal 09 i tu.. sou un raconet del meu món :)

Comentaris

  • T'odio...[Ofensiu]
    Nyanga | 03-08-2009

    amb totes ses meues forces, ho repeteixo per si m'ho arribo a creure....

    però mai arriba el moment de creure's-ho, fins que un bon dia, hi penses una mica menys, l'endemà ja no et crema tan el seu record...i amb el pas dels dies, dels mesos, aquests records que cremen com el foc s'apaguen, talment com si la pluja apagués el foc...i es va fent cada vegada més suportable tot aquest dolor que ara se sent.

    una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de maricel

maricel

18 Relats

41 Comentaris

20155 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascuda el 1990 a la bonica illa de Menorca, creixent entre cales, penya segats i platges de sorra encantada. En l'actualitat està visquent a Barcelona per formar-se com a empresària a l'universitat Pompeu Fabra, però els qui la coneixen bé saben que el que li agrada de veritat es plasmar els seus sentiments sobre un paper... :) plaer.de.ma.vida.