Tocava el piano

Tocava el piano... No pensava en partitures ni notes, em sabia la cançó de memòria. Així va ser com, de sobte, vaig veure unes mans que semblaven moure's soles. Els dits anaven i venien en moviments desconcertants i agobiants. Un rostre em mirava amb estranyesa al mirall. Això era jo. Unes mans que es movien soles i un rostre que encara es pregunta com ha arribat fins aquí. Plou, és un dia gris i, per més llums que encengui, segueixo veient imatges borroses i movedisses. El món no està fet per mi. Ni jo per a ell. Per això necessito trobar quelcom on subjectar-me, alguna cosa que hagi estat feta per algú com jo. Abans els homes creaven finestres que et transportaven a aquest sentiment de buit, necessitàvem pensar. Ara, les finestres t'ajuden a fugir, et mostren una realitat que pots comprendre i que resulta agradable. Cada cop que encenem la finestra se'ns mostra com de meravellosa podria ser la nostra existència. El més semblant a la felicitat és la fantasía. Ens passem el dia pensant en com haurien pogut succeir les coses en el passat o com seran en el futur. Imaginem mil possibilitats, però només en vivim una, que no acostuma a ser la més desitjable. Vivim, doncs, de la fantasia, la nostra felicitat consisteix en viure una vida que mai serà la nostra.