Cercador
TOCACAMPANES
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Tocacampanes habita al campanar amb tres campanes: la gran, la mitjana i la petita. Es diuen Maria Antònia, Maria Àngela i Maria de Montserrrat.
En aquelles alçades els gaviots hi fan parada per eixoplugar-se de ventades humides i pluges empalagoses.
Tocacampanes ni els espanta. N'arreplega plomes caigudes i així pot escriure als fulls que amuntega en un racó i que sota un roc - com el nom del sant al qual l'església és dedicada- esclafa.
Tocacampanes té els ulls d'un blau grisós com el reflex d'alguns castells de França sobre el riu Loira. Els cabells, lligats en una cua, li arriben als ronyons i els amparen de la fredor. Mai ha tingut infecció d'orina. Va abillat amb sacs que havien contingut cebes que encara conserven el record del color màgic de les diferents capes.
Tocacampanes xiscla com els ratpenats i s'hi comunica al capvespre. I els petits paraigües el responen.
Tocacampanes saludaria les bruixes que fa temps que no passen i enyora. Ara no volen amb escombres ni amb el pensament. Els electrodomèstics el que tenen és que pesen massa.
Tocacampanes ha vist com entraven a moltes cases els lladres, però no ha dit res.
Els ha comptat les ratlles de les camisetes i si el resultat és senar, no cal patir.
Tocacampanes no compta mai en parell.
Tocacampanes escolta com anuncien les hores les tres germanes i el so li queda a les entranyes, el so d'aquelles amigues estranyes.
Campanes que si fossin foses...
Tocacampanes recull una medusa moribunda que un gaviot ha pescat i transportat cap aquest improvitzat restaurant i que sort ha fet que no l'ha urticat.
Tocacampanes, plorant, deixa que es desfaci com un gelat, no gèlidament, li fa acompanyament. Només en resta el voraviu de la faldilla giravoltaire.
Tocacampanes n'escriu un relat.
Tocacampanes d'escriure sempre, sempre en té ganes. I cada vegada més canes a tots els altres afers.
Tocacampanes hi toca.
En aquelles alçades els gaviots hi fan parada per eixoplugar-se de ventades humides i pluges empalagoses.
Tocacampanes ni els espanta. N'arreplega plomes caigudes i així pot escriure als fulls que amuntega en un racó i que sota un roc - com el nom del sant al qual l'església és dedicada- esclafa.
Tocacampanes té els ulls d'un blau grisós com el reflex d'alguns castells de França sobre el riu Loira. Els cabells, lligats en una cua, li arriben als ronyons i els amparen de la fredor. Mai ha tingut infecció d'orina. Va abillat amb sacs que havien contingut cebes que encara conserven el record del color màgic de les diferents capes.
Tocacampanes xiscla com els ratpenats i s'hi comunica al capvespre. I els petits paraigües el responen.
Tocacampanes saludaria les bruixes que fa temps que no passen i enyora. Ara no volen amb escombres ni amb el pensament. Els electrodomèstics el que tenen és que pesen massa.
Tocacampanes ha vist com entraven a moltes cases els lladres, però no ha dit res.
Els ha comptat les ratlles de les camisetes i si el resultat és senar, no cal patir.
Tocacampanes no compta mai en parell.
Tocacampanes escolta com anuncien les hores les tres germanes i el so li queda a les entranyes, el so d'aquelles amigues estranyes.
Campanes que si fossin foses...
Tocacampanes recull una medusa moribunda que un gaviot ha pescat i transportat cap aquest improvitzat restaurant i que sort ha fet que no l'ha urticat.
Tocacampanes, plorant, deixa que es desfaci com un gelat, no gèlidament, li fa acompanyament. Només en resta el voraviu de la faldilla giravoltaire.
Tocacampanes n'escriu un relat.
Tocacampanes d'escriure sempre, sempre en té ganes. I cada vegada més canes a tots els altres afers.
Tocacampanes hi toca.
Comentaris
-
tocacampanes[Ofensiu]montsepema | 09-04-2012
vaja, que ets una tocacampanes, nena produeixes tant que no dóna temps a llegir-te ni paier-te..
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435791 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com