Tiseu el grec

Capítol I:

Foren molts els vaixells que van arribar aquell dia, ja que la terra D'Èreb era, amb diferència, la colònia grega més transitada en aquell costat de la Mediterrània a causa de la seua proximitat al país dels tartessos, lloc mític del qual procedien pedres i metalls preciosos, molt apreciats en tot el món conegut. Tirat era un petit poble costaner que vivia pràcticament de la pesca i del comerç perquè per allí passaven els mercaders que es dirigien cap a la ciutat de Kidàpolis, situada més a l' interior. Allí es trobava un temple erigit a Atena a causa que la majoria dels habitants provenien els d'Atenes. Es tractava d'una gran ciutat, massa gran com per a tractar-se simplement d'una colònia. El riu Sègul la banyava i modificava la seua forma. Però tornem a Tirat. Al seu port es trobava Tiseu, sentint com la brisa menejava els seus llargs cabells negres al vent, amb les cames penjant-li al moll, impacient. Feia més de tres mesos que no veia el seu estimat Pontos, mai havia estat tant de temps separat del seu mestre. Va estar tot el dia esperant el vaixell que havia de portar qui havia estat un pare per a ell. Però quasi tots els que arribaven eren mercaders, sobretot fenicis, els quals també transportaven viatgers que se n'anaven a viure a Kidàpolis, ja que la superpoblació a Grècia obligava a molts a anar-se'n a viure a les colònies. A Tiseu li va cridar l'atenció un mercader que portava sis bous i barrils plens d'un estrany oli negre d'Orient que eixia de terra, curiós. Quan ja es feia de nit i el jove ja perdia l'esperança, va veure un vaixell des d'on el saludava una figura. Els seus cabells i la seua barba platejats, la seua túnica blanca i el seu inconfusible bàcul el delataven, després de dos mesos Pontos havia tornat per fi. Tiseu ni tan sols va esperar que arribara a terra i es va llançar a l'aigua, nadà fins al vaixell i la mà amiga de Pontos l'ajudà a pujar a sobre. Mig esgotat, Tiseu va dir:
- Benvingut a casa- i li va donar una gran abraçada.
- Ja estic ací de nou, han estat tres mesos eterns i ja us trobava a faltar a ta mare i a tu- va dir el vell, adoptant aquell aire entranyable que el caracteritzava.
- També nosaltres a tu. Com t'ha anat per Delfos?
- Bé, l'oracle ha predit que enguany serà un bon any per a la pesca, cosa que serà bona per a la regió.
Tanmateix, Tiseu va notar que aquell vell rostre reflectia preocupació. Però estava tan content que apenes se'n va fixar.
El vaixell va desembarcar i Pontos s'acomiadà dels seus companys de viatge. Tot seguit van anar cap a ca Tiseu. La agent saludava a Pontos alegrement, puix era molt estimat en la regió. Quan aplegaren a casa, la mare se n'alegrà molt en veure'l i el va abraçar fortament. La mare era una dona d'edat madura que es guanyava la vida fent de comare i teixint per als veïns, per la qual cosa era també molt estimada. Va preparar un sopar molt especial ja que l'ocasió així ho mereixia, a base de peix, pa amb oli i fruita. Van estar parlant tota la nit del viatge a Delfos, on Pontos havia anat a consultar l'oracle. També parlaren dels esdeveniments que havien ocorregut al poble:
Créiem que no tornaries- va dir la mare.
- Jo també us he trobat molt a faltar, sou l'única família que tinc.
- Què faràs demà, Pontos?- va dir Tiseu.
- Docs he d'anar a veure uns col·legues a Kidàpolis per comentar uns afers amb ells.
- Puc acompanyar-te?- va dir el jove, tot posant-se en peu.
- No sé, si ta mare no s'hi oposa.
- Au, mare, ja tinc prou edat per a viatjar, si Kidàpolis està ací al costat, dona!
- No sé, és un viatge molt llarg i perillós- va replicar la mare.
- Només està a mig dia de camí, a més, vaig amb Pontos, què em podria passar?- i Pontos pegà una miradeta a la mare, la qual finalment accedí amb la consegüent alegria de Tiseu, el qual va pegar bots d'alegria i abraçà sa mare.
Quan van acabar de dinar i de recollir la taula, Tiseu se n'anà a dormir. La mare i Pontos es quedaren xerrant una estona:
- Pobre Tiseu, tots els seus amics se n'han anat a viure a Kidàpolis, és l'únic jove que queda en tot el poble, no m'estranya que ell també vulga.
- Ja, i quan li penses contar el que tu i jo sabem, Edea?
La mare sospirà i va dir:
- Encara no em veig amb forces.
- Però tard o alhora li ho hauràs de dir- el silenci es va fer i ella va abaixar la mirada.
- En fi, ja és hora d'anar-me'n- i va agafar el seu bàcul i se n'anà a sa casa. Però aquella nit apenes pogué dormir, puix alguna cosa li pesava al cap.

Capítol II:

Molt de mati, Pontos i Tiseu es posaren en camí cap a Kidàpolis. Tiseu començava a sospitar veient la cara del seu mestre, ja que semblava molt preocupat. Van travessar les muntanyes d'Èreb en un no res i van veure de lluny el bosc de les nimfes, un lloc màgic on convivien en perfecta harmonia nimfes, centaures i sàtirs. Tiseu va parlar d'anar-hi, però Pontos s'hi oposà, Tiseu no va poder aguantar més i va preguntar:
- A mi no m'enganyes, a tu et passa alguna cosa, té a veure amb el que t'ha dit l'oracle?
- Escolta, fill meu- va dir amb un inusual aire enfadat- quan apleguem parlarem, ara tenim pressa.
Un cop s'hagueren calmat els ànims, Pontos va parlar a Tiseu sobre Kidàpolis. Era la colònia més gran que tenia Grècia i era governada per un consell d'ancians. Tenia inclús el seu propi exèrcit i els seus habitants l'havien embellida fins a tal punt que era coneguda com l'Atenes d'ultramar.
Quan ja quasi veien la ciutat des del cim de la muntanya, Tiseu va tenir un mal presentiment. I, desgraciadament, aquest es va acomplir. Kidàpolis havia estat totalment arrassada i destruïda. El jove no donava crèdit al que veia. Pontos va gemegar:
- Per Zeus, ja estan ací.
- Qui està ací?- va dir Tiseu estranyat, sense deixar de mirar la ciutat que, feia unes hores, era considerada com l'Atenes d'ultramar.
No hi ha temps per explicar-t'ho, corre!

Capítol III:

I van córrer per la ciutat destruïda i en flames. Els cadàvers dels habitants formaven com una catifa al carrer. Arribaren al temple d'Atena. Els cadàvers dels sacerdots penjats del sostre i els dels guàrdies degollats configuraven un paisatge dantesc. Llavors, Pontos es dirigí cap a l'altar major, obrí una trampeta i exclamà:
No està, se l'han enduta.
- Què s'han endut?- va dir Tiseu, devorat pels nervis.
- Tiseu, fill- digué Pontos una mica més calmat-, ja no té sentit seguir guardant el secret. Fa sis mil anys, com deus saber, els déus i els titans mantenien una lluita atroç pel poder del cosmos. Del costat dels titans, lluitaven els cíclops i els centbraços; amb els titans, els gegants i els erinis. Els erinis van sorgir, com el seu femení, les erínies, de la sang d'Urà, quan Cronos el va separar de Gea. Finalment, els déus olímpics van véncer, els titans foren tancats al Tàrtar bromós, davall l'oceà, els gegants exterminats, els erinis, privats de la seua immortalitat i desterrats. Per la seua banda, Cronos fou tancat a les profunditats del Tàrtar, d'on no podrà eixir mai. Només hi havia un perill, el poder de Cronos fou guardat en una pedra. La mateixa que Cronos s'havia englotitper engany pensant que era son fill, Zeus. Aquesta, pel perill que representava, la destruí en set trossos amb el seu raig. Un d'eixos trossos es troba al Santuari d'Apol·lo a Delfos, un altre a l'Olimp, protegit pels déus, un altre fou furtat pels erinis, un altre dut ací pels emigrants grecs, dels altres tres, res se'n sap. Doncs bé, la pau semblava restablida a tot l'univers, però no per sempre. L'Oracle em va predir que algú havia donat l'aliment de la immortalitat als erinis, ara més nombrosos que mai, puix la seua sang s'ha barrejat amb la dels humans.
- Qui pot haver-ho fet?- va dir Tiseu, que no donava crèdit al que sentia i al que veia.
No ho sé, però això ara és el que menys importa, hem d'anar a Grècia ja que si els erinis aconsegueixen recuperar tots els trossos, Cronos tornarà, i, com més trossos tinguen, més poder acumularan, i més difícil serà detindre'ls. Per això hem d'anar a Grècia immediatament.
- Nosaltres?
- Exacte, hem d'avisar sense retard a aquells que poden evitar que el món torne a caure en les tenebres que l'assolaren quan Cronos i els seus eren al poder. No perdem més temps.
- Però…- Tiseu es va quedar amb la paraula a la boca, ja que Pontos va anar-se'n tot corrent.
Van eixir del temple, a Tiseu li causava una forta impressió veure aquella matança que els erinis havien causat. No semblava haver-hi cap supervivent. Però quan travessaven el carrer major, van sentir uns gemecs davall les runes.
Pontos i Tiseu es dirigiren corrent cap a aquelles unes i van enretirar les pedres una a una, amb molta cura. Sota les runes hi havia un jove de cabells llargs castanys, talla mitjana, amb el cos magolat i els ulls negres atemorits. Estava molt nerviós i Pontos intentà calmar-lo:
- Tranquil, jove, no tens res a témer, el pitjor ja ha passat.
De sobre, el xic pegà un bot i exclamà:
- I la meua família?
Pontos li va dir que ell era l'únic supervivent i que era poc probable que la seua família hagués sobreviscut. El jove es va agenollar i començà a plorar mentre mirava a terra. Tiseu, inconscientment, el va agafar del muscle per consolar-lo. Aquest gest el féu enfurir molt, s'alçà i va dir enujat a Tiseu:
- Què fas? No intentes fer-te el bo amb mi, tu no saps el que és perdre la teua família!
- Si et serveix de consol, et diré que jo no vaig conéixer mai el meu pare- va contestar Tiseu amb la mirada en terra.
Poc després, quan el jove es calmà, van arreglar les seues diferències i es van presentar. El xic en qüestió es deia Bel·leu i la seua família provenia d'Atenes. Després de cavil·lar molt, decidí anar-se'n amb ells. Volia deixar el més prompte possible aquell lloc. I van caminar fins a les muntanyes, des d'on Bel·leu pegà una última mirada a la que havia estat la seua ciutat. El jove no pogué reprimir les llàgrimes, i Tiseu intentà consolar-lo novament, aquesta vegada amb èxit.

Capítol IV:

Quan li van explicar tota l
a història, Bel·leu no donava crèdit al que escoltava. Veure's involucrat així de colp en un conflicte diví el feia sentir molt incòmode. Ja es feia de nit i van pensar de passar la nit al bosc de les nimfes. El bosc estava perfectament delimitat pels arbres. Hi van entrar, i entre uns matolls observaren com les nimfes es divertien jugant. Tiseu i Bel·leu miraven embaladits. Al mateix Tiseu li causà una gran impressió una nimfa d'un cabell roig intesíssim, una cara blanca com la lluna d'estiu, no gaire alta i amb un somriure que el captivà a l'instant. Pontos va eixir del seu amagatall i les nimfes van callar per un instant, només per un instant, perquè es van llançar a abraçar-lo ja que era molt estimat per totes les criatures d'aquell bosc per les seues constants visites. Els joves foren presentats pel vell a les nimfes i després tots van sopar. Fruites del bosc, mel, pa i el millor vi que es podia beure a aquella banda de la Mediterrània. Passaren una nit molt agradable, sentint les històries que contava el gran centaure i rient de bona gana amb les gràcies dels sàtirs. Tiseu es va adonar que la nimfa que el captivava també el mirava a ell. Així que, quan tots dormien ja, els enamorats es quedaren a la llum de la lluna, xerrant. Ella es deia Claramea, tenia setze anys, havia viscut tota sa vida en aquell lloc i ajudava els viatgers que per allí passaven camí de Kidàpolis. La flama de l'amor es va encendre per als joves, que es van mostrar molt nerviosos i inexperts davant les coses de l'amor, especialment ell. Quan es féu de dia, els tres viatgers reprengueren el seu camí. Tiseu se n'endugué un floc de cabells que la seua estimada li havia donat.

Capítol V:

Arribats a casa, explicaren a la mare tot el que havia passat. Ella no podia creure el que sentia. Prepararen l'equipatge de pressa, no hi havia temps a perdre. Van anar al port a buscar un vaixell que els duguera a Grècia. El comerciant fenici, que feia escala a Atenes, accedí a portar-los. La mare va abraçar molt fort el seu fill, amb llàgrimes als ulls. Quan s'acomiadà de Pontos li va dir:
- No he sigut prou forta, Pontos, confie que tu si que tingues forces. Per favor, tingues molta cura d'ell!.
- Tens la meua paraula- digué el vell mentre l'abraçava. Acte seguit pujà al vaixell. En un no res, Tirat i la comarca van desaparèixer en l'horitzó.
Bel·leu dormia, Tiseu vomitava i Pontos no parava de pegar voltes amunt i avall, prou nerviós. De sobte, el comerciant observà unes naus guerreres que no reconegué, va avisar a Pontos, el qual va afirmar:
- Són erinis, hem d'evitar que ens vegen, si ho fan, estem perduts. No hi ha un altre camí per arribar a Grècia?
- Sí, l'estret de Messina, però és molt perillós, seria de bojos travessar-lo en aquesta època de l'any!.
- Per favor, hem d'arribar tan aviat com siga possible.
- No!- contestà categòricament el fenici.
- Escolta, si aquells arriben abans que nosaltres, Grècia i el món es condemnaran.
- No em faces riure- i l'empenyé amb el peu.
- Amic, tu t'ho has buscat- i amb el seu bàcul va llançar-li un raig que el deixà paralitzat. Tiseu i Bel·leu es quedaren atordits després de veure-ho.
Pontos agafà el timó i posà romb cap a l'estret de Messina. Abans que Tiseu obrira la boca, Pontos li va dir:
- No creuries que el bàcul era només un adornament.
L'estret de Messina els faria arribar amb vora un dia d'antelació, però pocs ern els mariners que havien sobreviscut intentant travessar-lo. Les seues corrents eren conegudes per ser les més perilloses del mar. A més, aquell dia amenaçava tempesta. Quan aquesta es va desencadenar, Pontos quasi no podia amb el timó. Tiseu i Bel·leu tampoc no podien subjectar les veles. Les ones els menejaven d'un costat a l'altre. El cos petrificat del fenici no parava de donar voltes per terra a causa de les ones. La pluja era molt intensa i Tiseu intentava eixugar l'aigua. Tot semblava perdut.

Capítol VI:

El cel estava ras, front a les costes d'Atenes. Allí estaven tots, amb el vaixell totalment destrossat. La tripulació dormia, després d'aquell viatge esgotador. El primer a despertar-se fou Bel·leu, el qual va avisar els seus dos amics. Pontos no donava crèdit al que veia, havien arribat sans i estalvis al port del Pireu. Havien donat la volta al Peloponés en menys d'un dia. Van baixar del vaixell deixant el fenici petrificat:
- No el deixarem així- va dir Tiseu.
- No et preocupes, se li passarà, a més, no m'agradaria estar ací quan desperte- va contestar el vell amb seguretat. Just quan baixava, va sentir al fenici despertant i gemegant. Els tres van córrer totg el que van poder i més.
- Ah, el meu vaixell, el vaixell del meu pare, del meu avi i de tots els meus avantpassats!!! Fills de…- va escridassar el fenici, ja despert.
Una cop estigueren lluny del port, arribats a Atenes, van visitar l'Acròpolis. Tiseu i Bel·leu contemplaven meravellats la seua bellesa. Al seu torn, Pontos observava l'estàtua de la deessa Atena, sospirant. Acte seguit van dirigir-se a demanar ajuda al rei d'Atenes, Teseu, però no van poder perquè el rei es trobava a la colònia de Milet fent revisió a les tropes:
- I ara, què fem?- va dir Tiseu.
- Doncs haurem de recuperar les pedres per nosaltres mateixos.
- Què?- van exclamar els dos joves alhora.
- Sí, però primer he de visitar un vell amic.

Capítol VII:

En un carreró dels suburbis van trobar un vell cec demanant almoina. Tenia el cos magolat, amb una llarga barba blanca, calb, amb una sola dent i una túnica marró molt araposa:
- Èdip, vell amic, quant de temps!- va dir Pontos.
- Vaja, vaja, si és Pontos, com tu per ací?
- Res, passavava per ací i m'he dit…- de sobte, Èdip el va interrompre.
- Estalvia't les alabances! Sé que busques alguna cosa de mi, et conec bé.
- Bé, doncs aniré al gra. Coneixes algú que ens puga dur a Delfos?
- A Delfos dius? Doncs crec que una caravana de pelegrins ix avui a la vesprada des de l'Acròplis cap al temple d'Apol·lo, per què ho vols saber?
Pontos sospirà:
- El dia tant de temps temut ha arribat, Èdip, els erinis han tornat- la cara dÈdip canvià-. Però porte amb mi a Tiseu, ja t'he parlat molt d'ell- Èdip es sorprengué encara més.
- Vaja, vaja. Tiseu, el teu mestre m'ha parlat molt de tu. Escolta, només tu pots salvar al món d'eixos maleïts titans- Tiseu féu un gest d'incredulitat i Pontos es va acomiadar. Èdip acomiadà Tiseu amb un ampli somriure.
Van anar un altre cop a l'Acròpolis a inscriure's a la caravana que partia cap a Delfos. Aquella vesprada, sobre l'horari previst, la caravana va eixir en direcció al Santuari d'Apol·lo.

Capítol VIII:

Després d'un dia de viatge aplegaren a Delfos, al Santuari d'Apol·lo. El camí es féu molt curt perquè no hi havia molta gent a la caravana, i en un dia van fer un trajecte que, normalment, es feia en tres. Els tres amics es separaren del grup i, en lloc d'entrar al temple per l'entrada principal, pegaren la volta i van intentar entrar pel pòrtic. Pontos duia una mena de clau mestra amb la qual podia obrir totes les portes. Mentre intentava obrir la porta, una veu li va dir:
- Saps que si volguera, podria detindre-us ací mateix?
Els tres es sobresaltaren, però Pontos prompte se n'adonà de qui era aquell guardià:
Doncs crec que posaries en greu perill el teu lloc de guardià si ho feres.
- Pontos, vell amic, com va la vida?- i els dos es van pegar una forta abraçada.
- Xicots, us presente Klois, guardià del Santuari.
- Tant de gust- van dir els joves.
Klois anava vestit d'espartà, amb la cuirassa i la llança. Es va llevar el casc i va deixar al descobert un cabell i una barba llargs i de color negre intensíssim. Els seus ulls blaus imposaven respecte i tendresa alhora.
- Si voleu entrar per ací, només m'ho heu de dir.
- Gràcies, però tanca'ns la porta, si ens descobreixen, ja et pots acomiadar del teu treball.
- Bé, així ho faré. Per cert, pregueu als déus per la meua dona, té un mal espantós a la boca i no pot ni parlar.
- Dacord, pregarem perquè es cure.
- No, si el que vull és que no se li passe aquest mal, no imagineu què pesada que és.
Un cop els tres estigueren dins, el guardià els va tancar. Es dirigiren a l'altar major i un cop allí, Pontos obrí una xicoteta porta, d'on tragué una pedra de color roig. Pontos se la va guardar al seu sarró:
- Bé, xics, anem-hi, això només acaba de començar.
Van eixir molt sigilosament. S'acomiadaren de Klois i se n'anaren
Pontos, cap a on ens dirigim ara?- va dir Tiseu.
- Ara anirem a Ítaca, a demanar ajuda al rei Ulisses, és un poc incrèdul, però no serà difícil convence'l.
Un cop al port, tobaren un vaixell que es dirigia cap a Ítaca. Transportava l'ambaixador de Tebes, el qua accedí a portar-los gustosament, puix era també molt amic de Pontos.
Tiseu va mirar com s'allunyaven del port, en una setmana la seua vida havia canviat per complet. Mentrestant, pensava en sa mare i en la seua nimfa estimada, Claramea.