Tinc

Un poema cru. Directe. Fred. Desesperat. Tenim... Què és el què tenim?

"Deixaré de tenir i em moriré": l'última frase és com una estocada mortal que deixa la lectora amb un punt de neguit als ulls. Una lectora que comença a mirar al seu voltant com si veiés el món per primera vegada, preguntant-se amb temor si ella també té més del què es pensa i està desaprofitant més del què creu possible.

Demostres una vegada més que no es necessiten grans frases per fer ressonar el cor dels homes: les paraules més senzilles acostumen a ser les més eficaces.

EmmaThessaM

Doncs clar que és poesia!!
Una poesia que esdevé clarivident, ara només cal que la poeta també ho sigui... tens molt, però el "molt" no importa, el què importa és tenir, que és el que et fa viure, tu ho dius, perquè quan deixes de tenir és quan mors.
Aquests versos de sal dolça i sucre amargant repiquen en els ulls lectors.
M'ha agradat. Sincerament.
Ara veste'n a remullar!!

senzill, directe, contundent i concloent.

Set versos que resumeixen, si no la vida, algun tipus de sensació de viure.

Tinc la mar i no em mullo. (idea de contradicció)
Tinc la sorra i no la trepitjo. (potser no contradicció, però sí contrast)
Tinc el camí i no avanço. (novament, idea de contradicció)
Tinc l'aire i me l'empasso. (diria, també, idea contrast [en el sentit que l'aire el respires, no te l'empasses])
Tinc el temps, que passa. (simple retrat. Perquè no és ni contrast ni contradicció: reflecteixes quelcom que és així. Perquè el temps sempre passa.)

Tinc la vida i la nego. (clarament, diria, idea d'alguna ràbia continguda. Efectivament, t'alliberes escrivint!)
Deixaré de tenir i em moriré. (Òbviament, si tenir és tot el que dius)

Poema curiós, però reitero els qualificatius del principi. Està escrit des de l'evocació personal. I això és el que, en literatura, hauria de comptar per sobre de tot.

Salutacions de nou!

qui és capaç de fer poesia. M'ha agradat la repetició i la contraposició de cada vers. I el final una mica dur però efectiu de sentiment.

En tens tant que et desprens d'ell i el dónes.
Els teus escrits, et delaten.
Petunets.

Tens la vida i mai la neguis!!

És evident que algun dia tots deixarem de tenir vida i morirem, però no em de permetre que aquest dia arribi abans d'hora. El que hem de fer és gaudir de tot allò que ens envolta i simplement viure!

Molts cops no gaudim de tot allò que tenim: mar, sorra, camí, aire, temps... perquè sabem que està allà i sempre hi serà, però ja que hi és. ho hem d'aprofitar.

M'agrada la forma que has tingut d'expressar aquesta mena de sentiment de desgana per la vida, no utilitzant els elements que ens envolten per que se suposa que serveixen, simplement no els vols, i son, però no serveixen pel que jo vull. Únicament el temps fa la seva funció, passar, això no ho podem aturar.

una abraçada,
Jordi.

fins que mors.

M'ha agradat molt. És contundent.

Per la pregunta que em feies si m'agradava Joan Isaac. Doncs si et dic la veritat només el vaig escoltar el dia que vaig pensar en el relat de la lluna, jo i res més. I des de llavors no l'he tornat a escolar. Però ara m'has fet picar la curiositat aixi que buscaré alguna cosa per escoltar.

Una abraçada.

Equinozio

poema curt, precís, contundent, rotund, m'encanta, a mi em sembla molt bonic... i trist, però d'això s'alimenta majoritàriament la poesia, no?, de les tristeses.
Després d'haver escrit el comentari al fòrum, he tingut por que no t'enfadessis, gràcies per comprendre'm.
Això que dius de l'adopció i que t'ho van treure del cap, companya, no importa que siguis jove o sola, si pretens dur al nostre país una catalaneta d'ulls d'ametlla, sempre intentaran impedir-t'ho. No els facis cas. Això sí, pensa-t'ho bé, pujar una filla tota sola ha de ser durissim. Per altra banda, això sí, totes les carícies seran també només per a tu... i els plors, i els mals dormirs...
Un petó. Me'n recordo de tu i me n'alegro que t'agradessin els contes a la Lluna.
Per cert, ara entenc per què has triat aquesta foto. És un bebè preciós.

Glòria

tens sentiments i els ESCRIUS... i ells no moriran mai... per tant ets immortal i VIUS! ja ja
poema curt però ben meditat, ben estudiat i estructurat i ben aconseguit i... la idea, bastant original...
felicitats! i ànims!!!
un petó i una abraçada... (ja tens qualcom més i ja no et pots morir... je je )

on et surt del cor dit tot el que saps que tens... però que t'ho negues a tu mateixa.

Aprofita-ho! Tototes les coses per les quals val la pena viure... en pots estar segura.

El poema és trist, melangiós, pessimista.... però molt bonic. Breu i concís, denota un estat d'ànim baix, però passarà i escriuràs un altre bell poema com aquest.

Un petó, benvinguda a Relats!

però penso que tenir no és suficient. No és més ric qui més té, sinó qui mes valora i aprofita el poc que té.

En quant a la forma, el teu poema és rotund i fluid. No t'aturis.

Petons

Tenim tantes coses a l'abast i dins nostre que no sabem valorar i aprofitar, deixem passar els dies i molts cops només sabem sobreviure i respirar.
I tantes coses de les que gaudir, tants sentiments per expressar, tants somriures que moren abans de néixer.
Tants tresors amagats en les petites coses i si no som capaços de ser conscients de la seva gran valùa, serà com perdre l'essència del viure i començar poc a poc a morir...

Poques paraules i molt encertades, arriben afilerades i punyents fins al cor, deleroses de trobar un camí. Cada instant és únic i prou important per no passar desapercebut.

Una abraçada i fins la propera!