TINC MOLTA FEINA

Un poblet qualsevol, un dia qualsevol, un lloc d’atenció medica qualsevol, que no arriba a Cap ni molt menys.

Una infermera qualsevol, un metge qualsevol i els pacients que no son gaires, més freqüents pacients per la seva edat o malaltia.

Un senyor gran amb ulleres amb cara de saberut es dirigeix a la senyora del costat, de mitja edat amb cara de no voler destorbar a ningú
Escolta Rosa ? A tu t’agrada el nou metge ?.
I tant perquè ?
No has vist que va amb calces curtes, un metge que a sota la bata porta pantalons curts no es el que hauria de ser.
No mi havia pas fixat respon la dona amb un somriure trist.
No has vist al Pere ? Ara ha passat per davant de la porta, cada dia mes sonat. Saps que al bar es posa al mig i fa discursos en castellà?
Pobre noi ! diu la Rosa, es medica i la seva malaltia no sembla remetre, mes no es fica mai amb ningú oi que no ?
No, diu el home saberut així es. Però com una cabra!
Avui plourà, no veus que fa una xafogor estranya ?
Si cada dia en fa no m’hi fixo gaire..... Així ja deurà poder anar a buscar bolets ?
No, encara no, diu l’home , el net que ja te dinou anys i calça un 47 de peu no m’hi pot portar encara, ja treballa. Aquest jovent, coneixes el meu net ?
No diu la dona, els joves canvien tant ja no conec quasi ningú.
Ja ho pots ben dir ja !. El net pude es el xicot mes alt del poble, jo quan vaig anar a la mili ja feia 1,82 i ell hem passa un bon pam.
En aquell moment s’aixeca i constata la Rosa que s’ha afegit deu centímetres per lo menys.

En aquell moment surt del consultori del metge una avia amb cara de pomes agres. El metge amable i amb cara de bona persona li obre la porta i li diu.: Teresa ànims i prenguis la medecina, ja veurà que es trobarà mes be. Gràcies doctor diu la dona i surt.

Ara entro jo diu el senyor gran. Maria Sandàlia, diu el metge en veu dolça.
No em toca a mi, diu el senyor saberut.
Vostè es Maria Sandàlia? No, diu una dona que de tant amagada ningú quasi la veia., soc jo i es posa dempeus i entra.
Quina barra ! diu el senyor gran, segur que m’ha passat al davant, ni l’havia vist.
No diu la Rosa, recordi que donen numero, tots seguim per numero, quin te vostè ?.
I jo que sé, ni m’hi fixo amb això, tots anem malament pels maleïts ordinadors, abans sense ordinadors tot anava mes be. El doctor Falgars mai en va tenir i be ens visitava a tots. Quina barra!. El que els va inventar jo el penjaria en el turo mes alt.
Que te molta feina vostè ? pregunta la Rosa.

Si i tant ! tinc d’anar a esmorzar, desprès al Casal d’avis a prendre un cafè i desprès a jugar a bitlles, vaig molt enfeinat jo diu amb cara de mala llet. I quan acabem la partida tinc d’anar a fer el vermut a la piscina, no tinc temps d’esperar jo.
Maleïts ordinadors i maleïts els que els fan anar !!! No et fot ! soc persona enfeinada jo !

Qualsevol coincidència es fruit de la ment diabòlica del que escriu aquest relat. A vegades pot passar.