Tinc dos ulls (IIa part)

Un relat de: Ze Pequeño

-IV-
Tinc el cos estabornit. El sento que dorm al dormitori. He netejat unes taques vermells que han quedat a la funda blava que vaig posar al sofà. També he recollit uns troçets de la meva ànima que jeien esparcits per terra. Com un autòmat, sense esma, em dirigeixo al bany i em tanco per dins. Els dos ulls es del mirall semblen preguntar-me si ja no en tinc prou. Fins quan penso aguantar. I jo no tinc resposta. No tinc veu amb què respondre. Se'm fa massa dur aguantar aquesta mirada i, en silenci, surto del bany. En la llunyania del passadís veig el menjador, i el balcó.

Camino lentament, amb passes curtes. Vaig descalça per no despertar-lo. Obro, i sento la brisa fresca al meu rostre. Tan de bo aquesta brisa se m'emportés amb ella. Miro el terra, la casa és un cinquè pis, i una sensació de mareig envaeix el meu cap. Mai m'han agradat les alçades. A ell sí.... què ha estat això? Què és aquest soroll? La mà de glaç, que s'acosta....

El meu cap xoca contra el terra. Alguna cosa el deu haver despertat, i no m'ha trobat. Està convençut que jo l'he despertat. La ràbia el fa cada vegada més poderós, més fort davant meu, i creix, i creix, i es converteix en el gegant que ha de trepitjar encara una mica més aquesta formiga. Els crits em semblen llunyans, com si ressonessin en un espai separat de mí per una vidriera. Noto com la sang calenta començar a empapar la meva roba i el meu rostre. I m'explota el costat dret del que queda del meu cervell.

La darrera mirada va dirigida a un canelobre de plata. Ens el va regalar la seva mare poc després del nostre casament. El veig, i recordo els meus ulls al mirall. I el sento cridar. I de nou un cop.....


-V-
Aquest matí m'he llevat en una altra habitació. Sóc en un hospital. La mà de glaç va ser més forta que mai aquella nit, i ara el dolor flagel·la cada porus de la meva pell. No sé quants dies porto aquí. Les parets blanques semblen dir que ja ha passat tot, però la por no m'abandona. La persona que no sóc em fa fins i tot dubtar si realment mereixo ser aquí. Per estrany que sembli, una sensació mínima d'alliberació començar a aparèixer en el meu cor feble. Tan sols pel fet de no ser a casa....

Algú truca a la porta. No pot ser ell. No hauria trucat. No, no pot ser ell. Amb un fil de veu, demano que entri la persona que ha trucat. Es tracta d'una doctora, vestida amb una bata blanca. Els seus ulls em miren amb una barreja de llàstima i apreci. Brillen plens de vida i joventut. Em recorden els que jo un dia vaig tenir.

S'acosta a mí i m'agafa la mà. Em parla amb una veu encoixinada i tendra. Em diu que tot ha arribat al final. Que no pateixi, que tot anirà bé. Les seves paraules tremolen. No recordo res del que ha passat. No recordo tan sols la cara que tinc, ni la meva edat. Li demano un mirall. Ella sembla sorpresa, però de seguida m'acosta un mirall petit que hi ha al lavabo de l'habitació. Els seus ulls de sobte m'apareixen molls, com si una llàgrima lluités per rodar galtes avall, i una altra força superior li ordenés que no ho fes. Agafo el mirall amb el braç dret; l'altre el tinc immobilitzat.

No reconec el rostre que veig reflectit en el mirall. Em mira com una persona desconeguda. El color de la pell es veu amarg i gris. Hi ha marques blavoses per diversos llocs. Em miro els ulls. L'única cosa que queda de mí per recordar-me que un dia vaig ser algú. N'he perdut un. Igual que he perdut tota la força i la dignitat.

La doctora sembla tenir més coses a dir-me. Però no sé si realment ho vull sentir. M'aconsella ser valenta, recuperar la força i lluitar fins el final per poder tornar a viure i a veure la llum del sol. Diu que vaig fer bé, que sinó hagués mort jo, que va ser defensa pròpia. Però no puc escoltar-la. Jo l'estimava. Jo vaig estimar-lo. Pel meu rostre rodola una sola llàgrima.


-VI-
Sóc aquí des que vaig sortir de l'hospital. És un habitació gris i humida. El món sembla aliè a mí. Ja fa tant temps que vaig perdre la vida, que res no sembla importar-me ni afectar-me prou. Tinc un mirall amb una esquerda a la cantonada esquerra. Al mateix costat en el que veig reflectit que el meu rostre mostra una cicatriu, a l'alçada de l'ull dret.

Tinc una taula davant d'una petita finestra enreixada. Sobre la taula hi tinc una carpeta verda, el color de l'esperança, diuen. El color de què....? Dins la carpeta tinc una sèrie de papers que m'ha deixat l'advocat. Ella afirma que un cas com aquest pot tenir la solució ràpidament i favorable. Afirma que la por no és bona consellera. Que s'ha de ser valen i lluitar. Parlar,; si cal cridar, i explicar el que està succeint, però mai callar. Mai aguantar. Però com enfrontar-me a algú que m'ha pres la veu? Que m'ha pres la vida?

Ho he perdut tot. He perdut la dignitat. No recordo qui era, ni quina és la meva missió a la vida. He perdut la força per viure, i el cor se m'ha tornat de pedra. No sé estimar. He perdut un ull, no tinc nom ni casa. Només un ull esquerra, que em mira des del mirall esquerdat, i em diu que fa anys, hi havia una persona bonica i alegra, a qui li agradava la tardor i l'olor de la terra molla. Una persona que va entregar el seu cor a la persona equivocada, però que, davant de tot, és persona i com a tal ha de lluitar, i lluitarà, per recuperar una part de la seva vida. Fins que arribi el dia en què la marca al rostre, em recordi el dia que vaig decidir tornar a néixer.

Comentaris

  • PROMÈS[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 15-06-2005

    I he llegit la segona part.
    Com la primera, fas una descripció que t'acaba fent mal. I és que t'imagines molt bé la desgràcia que està patint aquesta dona. Horrorós.
    I ni l'alliberament (fortuït o provocat) sembla retornar-li la vida. Caldria fer èmfasi a les paraules de la doctora: tot ha passat, i només hi ha una solució al problema, la vida.

    Com a però, podria comentar que en mols casos com els que descrius, hi ha una extranya força que magnètica que fa que la persona agredida no pugui marxar. No només perquè en certs casos hi ha una dependència económica o social, o fins i tot pel rebuig que creu que rebrà per part de la societat.

    En alguns casos, ella hi veu amb dos ulls, certament, però que miren diferent: un el veu amb el cop fred arribant i enclastant-se a la cara. L'altre el veu com el que s'agenolla sota la pluja i li porta les 24 roses. Senzillament pateix un trasbals i ella no és prou bona per a fer-lo feliç.

    Potser hagués estat bé tractar aquesta dualitat de la ment humana... en tot cas, el relat és teu, i magnífic.

    Molts records,

    Marc Freixa (Joan Petit)

l´Autor

Foto de perfil de Ze Pequeño

Ze Pequeño

111 Relats

635 Comentaris

130931 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Agredolça.
Silent i amb ganes de cridar.
Amenaçadora de mi mateixa
i curosa amb els teus ulls.
Descontrolada.
Cercadora,
de prop i de lluny.
Ofegada en sospirs.
Somniadora interrompuda.
Animal de nit
amb passes esclaves.
Desanimada i eufòrica.
Lligada i sense força
per trencar cadenats.
Encuriosida,
atrapada en una teranyina
d'ulls negres
de mirada infinita.
Desequilibrada.
Penjada del cim més alt
de la teva vida.
Capturada.


--------------------------------------------------


Em trobareu també a

www.poemesmicrocosmics.blogspot.com
www.diarismicrocosmics.blogspot.com
www.ydetrasdetodo.blogspot.com