Tina

Recordes la darrera vegada que, després d’un dia de feina, en arribar a casa et van rebre amb una alegria fora de mida? No em refereixo al dia assenyalat del teu aniversari, ni a la visita inesperada d’un parent que fa temps que no veies, motius més que evidents d’expressions d’efusivitat. Faig esment d’un dia qualsevol, de la quotidianitat més pregona, d’aquells que fiques la clau al pany i empenys la porta de la teva llar sense esperar que passi res d’excepcional: després dels petons de rigor a la parella i als fills, penges l’americana i la cartera al rebedor, et canvies les sabates per les confortables sabatilles i desplegues el diari mentre et deixes caure al sofà. Recordes si en aquest cerimonial hi ha algun episodi de moixaines o d’abraçades per l’única presència de la teva persona? Costa, oi que sí? I si aquest fet inusual de sentir-te regalat amb un seguit de mostres d’estimació fefaent es produís de manera ininterrompuda cada dia? No és cert que aleshores passaríem de constatar quelcom poc habitual a una situació pel cap baix estranya? I no parlo d’un sentiment interessat, moneda de canvi de favors mutus, sinó d’un veritable i sincer gest apreciatiu.
És més, després de sopar, rapapat a la butaca del menjador, amb el televisor encès i aquell ensopiment que comença a envair-te els sentits, et recordes d’algú que et faci companyia sense dir res, amatent al tacte d’unes mans que acaronen, amb uns ulls que et miren al més mínim moviment i que semblen jurar-te fidelitat eterna? Et sents recolzat, com si t’alleugerissin la càrrega dels problemes de la feina que no pares de barrinar, solidaritzant-se amb la teva lluita per la supervivència, sense demanar res a canvi, disposat a seguir-te fins a la fi del món els dies bons i els no tan bons, fent-te costat sota qualsevol circumstància. Coneixes d’algú que estigui disposat a compartir aquestes estones un dia sí i un altre també, de manera pacient però amb una actitud que no traspua ni mica de resignació, senzillament per un rar agraïment infinit que no coneix barreres?
No vull seguir amagant-te les cartes, que segur que ja ho hauràs endevinat. Fa uns mesos vam adoptar una gosseta de poc més d’un any. Li vam posar el nom de Tina i és tan manyaga que ens té el cor robat a tota la família. Quan arribo a casa per la tarda, s’alça sobre les potes de darrera, doblegant les de davant a l’alçada del pit, i inicia unes tentines que recorden les delicades evolucions d’una ballarina de clàssic, només li falta el tutú a la cintura. Si hi ha més d’una persona al seu voltant, giravolta sobre ella mateixa en aquesta postura erecte, recolzant les potes de davant ara al maluc d’un, adés al d’un altre, reclamant una benvinguda com si fos una més de la colla, fent la mona amb tanta gràcia que fa les delícies de petits i grans. Aquesta actitud la repeteix si estàs assegut a taula i té ganes de moixaines: primer recolza el cap sobre la teva falda i et mira amb un ulls de color mel dolcíssims; així que s’adona que estàs per ella, es posa dreta tal i com us he descrit abans. Una vegada iniciat l’equilibri amb les potes de darrera, gira sobre ella mateixa i t’ofereix l’esquena, per a continuació deixar-se caure lentament cap enrere, com si es desmaiés, emulant una dama de les camèlies versió canina. El que pretén és que l’agafis i l’asseguis a la teva falda, per iniciar un seguit de postures que busquen l’acaronament o l’abraçada que la faci sentir realitzada en aquesta demostració d’afecte: el seu cap tirat cap enrere, recolzat a la teva espatlla, mentre et presenta tota la panxa per a què la hi gratis suaument. I busca aquestes estones de connivència directa amb afany i molt sovint, potser massa del que estem acostumats per tractar-se d’un ca. Se’t llençarà a sobre així que reposis a la butaca després de sopar, sense avisar, arrencant diari i esglais a l’inconscient ocupant de la mateixa, un atac en tota regla que no coneix de prolegòmens; si els primers cops espanta una mica, t’adones de seguida que les ganes d’una mà que li ressegueixi lentament el cap i el llom són tan nobles que et sents del tot desarmat per imposar un càstig que l’eduqui com cal.
No us contradiré si m’argüiu que només és un animal que es mou per estímuls; ni que, si seguim per aquest camí, la Tina acabarà ximple d’estar envoltada de massa gent que l’amanyaga (i més ximples que ella, per descomptat). És la conseqüència directa d’un tracte primari estímul/resposta que no vulnera ni un dels principis paulovians. Però aquest comportament d’insaciables ganes d’afecte ha agafat a contrapeu tota la família que l’ha acollida, i això que vivim molt ben avinguts. No esperàvem un gos que reclamés la seva atenció tan sovint, i que ho fes per unes carícies, no per un tros de carn que satisfés les seves necessitats més bàsiques. Quan estem tots a la sala, els uns llegint, els altres escoltant música, la resta navegant per internet, la Tina no està mai ajaguda al seu jaç adormida, sinó que requereix que algú l’aculli per compartir aquestes estones de recolliment familiar. I no accepta un no per resposta, que si un l’allunya del seu objectiu, ho provarà amb el següent, movent-te el braç amb el morro i llepant-te la mà, el que acostuma a estovar l’ànima més insensible. Després, quan sents que deixa anar una sostinguda alenada d’aire així que l’abraces, com ho faries tu mateix de plaer en submergir-te a la banyera per apaivagar l’estrés, la Tina et fa sentir bé, sents que l’autoestima et puja sobtadament, per més estrany que sembli. Si no és felicitat, s’hi acosta moltíssim.
Com em va explicar un de tants amos que passegen llurs quissos, el gos és el millor amic de l’home perquè la seva fidelitat no deixa espai per a la traïdoria, amb una confiança tan íntegra que no entén de suborns ni d’interessos creats. Llàstima que els humans oblidem tan sovint aquests sentiments que ens transmeten els animals de companyia, entestant-nos en perjudicar el proïsme amb actituds d’un egocentrisme colpidor. Seran instints primaris, però ens recorden que són el pal de paller de qualsevol convivència amb harmonia.

Lluís Pagès