Tigris

-Hi ha un gat petit sota els cotxes. No para de miolar.

La notícia no podia deixar un cor com cal sense inquietud. A banda i banda de la zona ajardinada, vies de circulació prou densa, la innocent bestiola perillava. Si s'hagués tractat d'un joc virtual, tingué clar la Lorna, l'usuariam hauria gaudit amb peripècies salvadores, quanta més dificultat millor.

"La Cleo, de ben segur, deu confeccionar robeta per a la Tigris (crec que és femella). La fa invisible, li posa. L'ajuda a no prendre mal. Ha de ser així! Un llacet daurat entre les orelles, sense empipar-la, sense frivolitzar".

La Tigris -la va anomenar d'aquesta manera- es resistia a ser agafada, la gateta en llibertat en tan mal lloc. Es mostrava, això sí, desconfiada. Llavors semblava que se li feia la cara petita. Era la por proporcional (qui ho digué?). Com fer a la feral captar que ocasionava preocupació fruit de l'amor?

Una altra vegada que la Lorna s'hi va estar estona, una dona supertatuada contà que ella en vivia amb sis, de gats, adoptats, procedents de colònies. La Lorna també en tenia mitja dotzena. Van intentar, amb una branca prima, de fer seguir la gateta cap a la vorera per atrapar-la. Endebades. Trucà el seu germà, qui es presentà en breu. Un home en la trentena, robust, pell també dominada pels tattoos i una anella -no tristament bovina- al nas. Arriat per a arranjar la situació. S'estirà al paviment urbà gens immaculat, allargà un braç amb motius de calaveres cap a l'esporuguida Tigris... qui s'enretirà més i més fins a tocar d'una roda i al final entrà cap al motor.

-Inaccessible- sentencià el nouvingut.


La Lorna s'eixugà llàgrimes d'impotència. Es van passar els telèfons. L'endemà hi tornarien, unes o les altres. El germà havia dut un cartó i un retolador permanent. Va escriure-hi, amb lletres de pal gruixudes:

COMPTE! ÉS POSSIBLE QUE HI HAGI UN GAT SOTA EL CAPÓ.

El va posar al vidre frontal de l'automòbil, aguantat amb el parabrisa. La Tigris, però, imprevisible, podia canviar i desplaçar-se durant la nit...

La Tigris, sola (no, amb la Cleo!), quan es sentí segura, endrapà el contingut d'una llauneta que no havia servit d'ham. I begué. S'endinsà en uns matolls un pèl espinosos rere uns bancs que cerclaven un desmai envoltat d'heura més d'arrels a terra que no enfiladissa (forçada per la jardineria manaire). El dia el dormiria, el mandrejaria. El que mesurava la supervivència esdevenia la nit, mètode dels felins de colònia.

Una de les vegades saltà a l'arbre, l'escalà amb les urpes. Un cop i dos. El segon, en veloç fugida. Els humans anaven massa de pressa. S'hi apropaven, no em toqueu. Socialitzava el mínim, que ja era molt: ni bufava ni se li eriçava el llom que no arquejaria. Era molt. Havien aconseguit que se'ls passegés a certa distància, atreta per una piloteta lligada a un pal. La feien oscil·lar, la seguia amb la mirada atenta, orelletes alçades, boca menuda de nina felina. Els ulls, verdosencs com certes clapes d'aigua dolça de rierols de conte.

-Tigris! Hola, preciosa! Vine, bonica!-la Lorna insistia.

Va fer voltes, encuriosida i joganera, a la bústia de Correus, va tombar-se uns instants de panxa enlaire, havent atrapat la boleta. Intentar agafar-la a ella...i la celeritat seva cap el desmai com un 'mai, mai, m'arreplegareu'. El fantasma de la Cleo feia 'shissss, marxeu, per avui n'hi ha prou'.

El proper cop, quan el bus de línia, aquell monstre mastodòntic, s'enretirà guiat pel rutinari recorregut, la Tigris va ser vista per la Laura, una noia que es tragué els auriculars amb la música del grup de torn i es dedicà a la tasca de provar d'atrapar-la. Al cap de poc, una estrangera rossa i senzilla, amb cua de cavall i xancletes, arribava amb desig de salvar la Tigris, que també la tenia detectada. Hi anava provista de teca llaminera i una manta.

-Quan no s'ho esperi, se li tira a sobre, se l'embolica i cap al veterinari, que és a la cantonada, obert les vint-i-quatre hores.

No era mala idea. Que no rutllà.

Que el temps passés anava del bracet amb una tard o d'hora tràgic. La Tigris estava mal situada. La bestiola deuria tenir uns quatre mesos, havia dit a la Lorna la dels tatuatges ja feia la setmana, quan la gateta els anava de sota un cotxe a un altre. Hi van anar i coincidir algunes nits, amb menjar sec i menjar humit (sempre patint per oferir la mort de sers que havien estat no sacrificats, sinó assassinats), aigua i un 'transportín'.

Un miolar exhaust que no s'esgotava per més que li costava. Tigris esperant l'aliment. Se sentia en l'aire quan la tarda finava, el seu desesper.

-Els entrepans no em venen de gust, agafaré unes ensaïmadetes-explicava una dona mig morena i ossuda que passà per rere de la Lorna ,el dia que hi va anar amb aquell amic-intent-de-parella, arraulida de cara a la mixeta que s'havia fet ben enrera, ocultant-se en la foscor de sota el cotxe. La seva acompanyant, carregada de braçalets dringaires, passejava un gos de cara ampla com d'una antiga coneixença, li vingué al cap a la Lorna. Sí, una tal Núria, una Núria inflada bèstia afable, sí, era com aquell gos.

-Ara venen aquelles barretes llarguetes per un euro.

Prosseguien. Tirà, la que era fumadora, la cigarreta a terra sense vacil·lar. La Lorna i el seu quasi-company pendents de la gateta perduda o abandonada van malmirar sense cap filtre la incívica, sense contemplacions la van foradar amb l'esguard. La presència del gos alertà la Tigris, que retrocedí encara més sota l'automòbil gris plata empolsegat. Empolsegat gata sota gris gata no gris plata. La Tigris no havia escollit ni model ni marca ni matrícula. Amb tot, sumant els dígits, el nombre resultant era de bona sort. El set (conten).

El cel vespral guanyava negror xocolata i calma. Es perdia l'afluència de trànsit i de gent. Les orelles sanes encara eren capaces de sentir un grapat de grills lluitant contra la despoetització de tant i massa. La brisa pretenia disfressar-se de fresca, en va. La lluna es mostrava reduïda, un tall finíssim de color de pòlvores de sidral, sideral ella, efervescent, alegrava el firmament (o ho intentava).

-Per a en o la Tigris, tots els animals...-demanà més tard la Lorna, qui per habitud (recent encara) agraïa, abans de posar-se al llit, el que el dia li havia atorgat. I també pregava d'una manera rapideta prou seva, per a deu sers necessitats, un per a cada dit de les mans.

-Per a en o la Tigris,...

El seu amic-un-xic nòvio era qui havia proposat el nom.

-Per les ratlles. He sentit a dir que són els gats més espavilats.

-Ho ignoro. Pel riu Tigris. Tigris, Eufrates, Nil, rius de lliçons d'història. A Egipte veneraven els gats. Que els faraons (o no, ara que es van coneixent muntatges rere les seves imatges!) i la Cleo el protegeixin. Vull creure-ho tant com pugui.

-Cleopatra!

-No pas. La Cleo, que el seu esperit pari atenció al gatet, que en tingui cura. La Cleo, que va morir atropellada.

-Una gata?

-Una nena, al darrer curs de primària. La meva millor amiga, aleshores. S'havia marejat, faria tard a classe. No va entretenir-se vigilant en travessar la carretera tant a tocar de casa seva, aquella caseta amb pati exterior donant a l'aire dels gasos dels tubs d'escapament continus, aquella casa amb baladres a cada flanc, que, per més que polsegosos, la convertien en màgica a l'estiu, quan es tornaven unes moles florides i perfumaires. Jugàvem amb les nines de paper, tantes!, gairebé sota aquelles tofes. Confeccionàvem llitets de pètals per a les nines o catifes per desfilar-hi amb vestits diversos, perquè apart dels que venien amb el full en comprar-les, els en dibuixàvem de nous. Disseny, estampació, decoració. Hores i hores s'escolaven, les gaudíem. Resseguíem la silueta de la nina, la part que convenia, i una altra peça, sense oblidar mai les pestanyes de sosteniment. El berenar s'impacientava... mentre les formigues aplaudien anant per feina.

L'endemà la Lorna tornà a l'indret on la Tigris resistia. Sortosament s'havia decidit per estar-se a l'àrea vegetal després de la vorera que s'extenia davant un edifici d'oficines modern i fred. Es va esmunyir entre unes canyes que van fer de barrots per no assolir-la. I quan va ser quasi que sí, es va escapolir palpitant d'espant.

-Cal calcular l'instant precís. No hi ha temps per a falsos o lents moviments- la de setze anys concretà, compungida. Havia trucat a casa seva. No li permetien dur un gat. Ja tenien gos i havia de tornar-hi per treure'l a passeig. Només podia quedar-se (ho volia tant!) una escassa mitja hora. Proposà el recurs d'una pastilla somnífera.

-Sou els tercers en pocs dies que em veniu a parlar d'aquest gat mal situat. Us haig de dir que són animals de carrer, viuen així.

-Aquest està sol, encara és petit.

-Doncs no podem pas subministrar-li una píndola sencera. A més, l'estona que triga a fer efecte és fotuda. Atontat, perdrà l'orientació. Pot ser atropellat. No ho recomano gens.


"Tigris, estan passant massa dies. Deixa't agafar.", repetia la Lorna, com un mantra. La Tigris plena de vida, plena de llum. Amb nutrients, subsistiria enmig de l'infern fins...? No era plan.

Sortosament s'esdevingué el 'fins que'. Fins que la dona d'origen estranger li acostà un sobre amb contingut de cadàvers triturats procedents de la indústria càrnica, que no té ànima. La Tigris, enganyada per la barreja dels nutrients perversos, i el pla funcionà.

-Pel coll, pel coll!

Neguitosa, li engrapà el cosset com va poder. La Tigris es defensà, però finalment Tigris dins el transportin, porta closa.

-Estàs vacunada contra la ràbia?-el veterinari va preguntar, mentre li curava la ferida d'un dit.-Si demà ho tens lleig, vés a urgències. Antibiòtic, segur.

La dona somreia, anteposant la bestiola al dit sagnant.

-Sí, els de la protectora comarcal la vindran a buscar. Com que és petita, costa menys que pugui accedir a una llar.

Avesat a massa animals, l'empatia del veterinari no passava de formal, asèptica, rigorosament professional. Estava cansat, es disculpà. A més, a quiròfan tenia un gos a mitja operació, patia que no li caigués. Va portar la Tigris en aquella garjoleta dins una cambra. La gata fixa del centre, blanca i negra, fina, que semblava una mosquetera, amb tres vides ja exhaurides, es mirava l'escena massa repetida, com sense esma (i la processó li anava per dins).Gata que, si l'intentaven acaronar, es tornava d'urpa veloç de precisa marca, com una signatura-avís. Una marca creativa, a més. Sortosament poc profunda. Durava si fa no fa com un tatuatge amb henna.

Van trucar la Lorna, que hi anava més tard. Que ja no calia.

La Tigris, com un producte en una caixa! Plorà, la Lorna. Tot eren ferides: el destí incert de la Tigris la més gran. El dubte de si es compliria amb el deure o i si li punxarien una injecció letal? No, en aquelles terres la llei no ho permetia. Fiblava pensar que, qui sap, tants gats, tants...dir que es moren o haver-los fet morir...

-L'hem trobat mort. Un atac de pànic- diria la veu higiènica o hegemònica, escèptica de sentimentalismes que no ho eren, sinó emocions divines.

Massa gats. Masegats. Massa gats. Inhumans! La Lorna només podia repenjar el dolor en la omnipresència de la Cleo, incansable i còsmica, qui estaria amb la Tigris...aquí i allà. Llavors i eternament. Com la mateixa Lorna, que, encara que s'ho empassessin, no era d'aquell món.