Tic-tac…

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Porto hores escoltant el seu precís mecanisme. Immòbil, a l’ombra d’un immens rellotge suís que sembla conèixer el que em volta pel cap.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… L’estació es troba deserta, és un calorós matí d’estiu, i jo un home qualsevol. L’equació perfecte per l’avorriment més absolut o per fer el disbarat més gran.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Quin és el so de l’amor? I el d’un nen? Podem crear sons nous per referir-nos a situacions que ens agradaria poder reviure?

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Es fa tard. No tinc pressa però tampoc tinc ganes de que tot segueixi com fins ara. Toca donar un pas endavant.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… En aquest darrer instant jo seré el veritable protagonista. Si s’acostés un tren podria escollir el meu propi so. Catacrac!, pam!, xac!, crac!, crec! i punt i final.

Però no… per primera vegada a la meva vida realitzo un gir inesperat…

Tic-tac, tic-tac, tic-tac…

Bum! Jo i el tic-tac del meu maletí saltem pels aires en aquesta estació desmantellada vint anys enrere. Destrossem el que queda d’aquell preciós rellotge suís espatllat pel pas del temps i acabem fent un darrer però espectacular paf! Quin és el so del silenci?