Tibidabo + un cor

Un relat de: Tanganika
El missatge era repetit cada dia, cada matí podien llegir-se'l de l'un a l'altra. Un enviar-lo sincronitzat en hora, minut i segon.

Tibidabo més un cor.

Havien descobert que significava 'et donaré'. De llatí no en sabien ni papa (ni mama) més.

S'havien conegut a l'atapeïda muntanya d'atraccions una tarda llarga després del canvi horari. Ella, fent panxa (practicava la dansa del ventre), satisfeta d'acceptar-se-la després d'un munt d'anys de frustració per no complir els cànons de cos femení estipulats per la societat de models primes, fines i querubines...la va consolar que el no rebuig de la panxa l'afavoria, tenir-la esdevenia sinònim d'orgasmes d'alt standing, un saber mil·lenari proclamava. Li faltava, és clar, dur-los a terme. Ella també posseïa un pitram megaexcelsior del qual el seu pare recalvava, amb orgull de mascle, que faria de bona vaca lletera...i ella, acomplexada, se'ls havia volgut operar, reduir...massa diners...més la por. Una teràpia grupal de dones ultrapiterudes i subnipiterades, costejada per l'àrea social de l'ajuntament, li va treure del cap. Va plorar molt i va agrair el que li havia tocat, dos preciosos pits, i va sepultar el tema làctic encara enrabiada. Finalment, el dentam: gros i mal col·locat. Que li atorgués un toc de superheroïna obrellaunes no la convencia. Aprofitant la bretxa de mala amaror amb el progenitor se li encarà amb aguts retrets dient-li que li havia malmès l'autoestima i que a canvi de fer les paus li havia de pagar servei d'estètica dental alternativa no invasora i sí guaridora i milloradora. El vell, que patia un mal d'ossos que era reflex de l'ànima enverinada heretada d'avantpassants envejosos i criticaires, no va poder dir que no. Volia morir -li faltava ben poc- amb la filla al costat, que el mirés amorosa i l'acaronés, que pronunciés 't'estimo'.

Ell, un simple -i complex- recull-escombraries va topar amb ella quan ella s'aixecava d'estar ajupida per cordar-se una vamba que tenia un cordó-cua-de rata rebel que no es deixava lligar. Van topar. En el xoc -suau- van quedar davant per davant, compartint alçada. Els pits d'ella es van entusiasmar. La panxa la va notar amb un anhel molt íntim que va assolir la matriu. Un somrís de boca arreglada va dedicar-li, però ell va veure el de debò, amb les peces com havien estat abans. I se'n va encisar.

Ell, al seu torn, feia ventre i panxa i panxa i ventre, com un Buda etern, com un embaràs perpetu, residu d'acumulacions d'emocions. Gasos en bucle que l'impedien exposar un abdomen 'quadrícula de xocolata'. Ni era home de braços amb bíceps-tríceps per a tirar ni un coetet. Patia, a més, per la dimensió del seu múscul sexual, que el comparava amb el d'un infant, que no era d'infart, vaja. Havia pensat en clíniques implanta, estira, allarga, arranja...però seria tan postís...li feia basarda...i els honoraris excessivíssims. No.

Va haver de travessar un desert àrid, agrest, inhòspit, el d'aprendre a desaprendre. Es va punxar amb mil cactus, tot i que en va poder beure líquid sanador. Va perseguir roses de jericó que els vents s'enduien entre núvols de sorra. I va aconseguir arribar a l'oasi i sortida: s'estimava, agraïa, s'abraçava.

L'amor va ser instantani. Tibidabo + un cor, a diari, s'escrivien. Tibidabo més l'emoticó d'un cor gros i de color que anaven variant, amb preferència pel daurat.

Tibidabo + un cor

Tibidabo + un cor
...

Semblava una estereotipada ridiculesa pels ulls de tafaners del camp virtual, ignorants que allò era la punta de l'iceberg.

Ella i ell van protagonitzar un Tibidabo en tant! Una entrega trenada sense treva a l'holístic i trascendental, inefable. Els dos cossos gens de passarel·la superficial van superar convencions sexuals buides amb les seves conviccions sexuals plenes. Tantra i nirvana els aplaudien.

Tibidabo + un cor

Una dimensió.
Temps de temps i pel temps, van afegir-hi.
Una bombolla que tornassolejava contenint-los, a ella i a ell, en memorable gaudi.

Comentaris

  • Dos cors amb panxa[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-05-2018

    Té un preu, i costa, però es pot aconseguir, la llibertat i la tranquil•litat de ser com som, no com diuen que hauríem de ser. Els protagonistes es desfan de les cordes d’aquesta societat supèrflua i ridícula, per donar-se, lliures, l’un a l’altra. Quina enveja...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

173 Relats

169 Comentaris

79133 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)