Thor, el guia

Per entrar a l'aventura, no es difícil, ho has de voler. El portal no és difícil d'obrir, pensa …, que en trucar es mou i per accedir només has de empenyar molt suaument i seguint la carícia dels dits s'obre poc a poc.
La nena i el seu menut amic agafats de la mà varen gosar desafiar la por i entrar. La xicoteta veia una llum tènue gris blavós en un humit vespre de tardor. Però el silenci era absolut ni un bri d'aire ni un alè de vida la pau tan absorbent aterria els infants.
Havien d'avançar però. Tot i que el moment que els embocallava era paralitzant .
I ho varen fer, es van moure, pel camí que els hi oferia la seva hospitalitat, amb el cel com a tot sostre, en direcció al arbres, que oferien resguard i una teulada més propera. Però el sentiment que els albergava era confús com de bona apariència i mal fiar.
Mentre avançaven, pel camí, entre roures de troncs generosos en mesura, en els infants anava creixent la paüra. No tenien més companyia que el fred i el silenci. El petit amic de la Mariona, plorava amb molt abundoses llàgrimes. I a la Mariona, tot i haver conquerit l'aixopluc dels arbres, la falta de cap soroll l'empetitia i li feia crèixer l'angoixa que la deixava sense alè i li oprimia el cor. Volia xisclar.
Quan la nena anava a fer un crit Thor, que per encanteri, havia pres el seu vestit a l'arbre, tot i que aquest no havia deixat de mostrar-li el seu enuig.
Deia el roure: Què hauré de fer ara , amb l'esperit nu, enmig del bosc, mentre Thor es preocupa, com sempre sol fer, dels embolics de tot aquell qui passa per aquí volent desafiar l'aventura. Ohhh !!!
Thor amb la seva veu fonda i rogallosa l'hi deia a l'esperit del roure : Vés, pren la rama d'algun cosí i no remuguis. Tot plegat i hauràs de ser-hi ven poca estona. O és que no t'adones que els infants em necessiten. Ets un descontent de mena. I l'esperit del roure no sense anar maldient a tots els qui no se sabien estar quiets a casa i havien d'anar a atabalar-lo, allà, en aquell bosc que tan bé havia triat per arrelar. I és que havia pensat que, en aquell tros tan feréstec, on hi cauen tota mena de disorts a tot aquell qui té la gosadia voler adentrar-s'hi, bén pocs noiets s'hi aventurarien : No s'estaran a casa no, casum els casums, caram de quitxalla …, i tot i anant cap a trobar el seu cosí, aquell amb qui hi compartia secrets i anhels. No parava de queixar-se i queixar-se …
Mentre Thor havia deixat caure unes fulles que molt pausadament, se'ls acostaven, com si anessin baixant en una atmosfera oliosa, densa. Quan van tocar l'infant tremolós, l'arbre va eixamplar la seva escorça i hospitalàriament, els va acollir en el seu tronc ara nu. Una càlida nebulosa els va fer sentir una molt grata sensació d'escalf. I en una suau ventada es va poder percebre el que ningú no estava dient: Thor.
Refets els dos xiquets es van estrènyer les màns i en un sentiment de complicitat van saber que continuarien la seva aventura. Tot sortint del seu refugi van anar pels senders, congostos i camins que conforme avançaven se'ls anaven presentant. I com una estora en un portal, els hi indicava el camí. I si en l'avançar l'esdevenir era ric en viaranys i corriols, en el seu imaginari, Thor els guiava el per on anar ?. Sempre en tot moment de dubte el protector era amb ells i d'aquesta manera l'angoixa i la desesperantza quèien derrotades.
I van caminar i caminar, entre riures i tristors l'aventura de la vida i quan l'hora els va arribar sempre van saber que ni mai havien estat sols, i tampoc ho estaven ara.