The Unnamed Feeling [El sentiment sense nom](Repte Clàssic 360; 1)

Un relat de: deòmises

*


I


Llepo la ferida. I torno a sentir el gust de la sang, la peculiar reminiscència metàl·lica que tant m'agrada. És calenta encara. La noia respira inútilment amb un refilet que cessa quan les meves mandíbules mosseguen la gola tallada, sense compassió. En silenci espero que la sang brolli dins de la boca mentre aguanto la queixalada. Tanco els ulls i gaudeixo del doll intermitent del líquid tebi. És el premi a la meva fidelitat envers el mestre. Al meu voltant xiuxiueigs i plors i una pau m'endormisca fins que...

II


...El cop de bastó et posa alerta, amb els nervis a flor de pell i la tensió extrema en cada fibra del cos. Recordes cada nota de la partitura, l'has memoritzada durant mesos i resta dins teu intacta, com si l'habitud de llegir-la hagués gravat en el cervell cada compàs, cada silenci, cada paraula. Fins i tot recordes el compositor de la melodia, el grec Mikis Theodorakis, i el poeta que va escriure aquells versos, el també grec Iannis Ritsos. La passió del mestre per Grècia havia estat sempre palpable amb el seu aire de tragèdia. Ara t'adones que ell estava al corrent de tot i que l'elecció de les peces a interpretar per al seu fals homenatge pòstum, Επιτάφιοι, Epitafis, no ha estat per atzar. Com si anunciés la fi de cadascun de vosaltres. I aquesta olor asèptica que t'embolcalla no desapareix del teu nas.

No veus res, ni la partitura que podria ser-te el comodí contra l'oblit puntual. La bena als ulls t'impedeix endevinar la poca claror que il·luminava el local quan hi heu entrat, enganyats, per assajar un cop més. En veure el mestre després d'anys, el món s'ha ensorrat: el crèieu mort en l'incendi. Després, foscor absoluta. La que t'aterreix des d'infant. Aquell passadís que creies enorme, aquells ulls que eren els agafadors de l'armari, ara et turmenten de nou però no has de distreure't en cap moment. Ara ja no. Després de la pausa obligada, brusca, ja no hi ha més temps per a la relaxació. Ni l'equivocació. Les mans suades, i la gola seca, adolorida per l'enèsima repetició del poema musicat.

El primer clic del metrònom t'indica, com a la resta, que el mestre torna a començar la tortura macabra. Com pots, intentes afinar la veu amb un diapasó imaginari i aconseguir així el to correcte. Segon clic. El creus tenir. I només falta recordar les primeres síl·labes. Gie-mú-splách-no... Van passar-vos la traducció dels poemes i podries cantar-lo millor en català. Però al mestre li agradava el so del grec. Quin millor homenatge que triar el seu idioma predilecte? Tercer clic. I les palpitacions s'acceleren per moments. No deixes de pensar en l'error i en que és tard per al penediment i en que a la teva dreta hi havia la noia que ha caigut al terra sorollosament fa uns minuts i no pots imaginar per quina causa, però saps del cert que és morta perquè ja no la sents queixar-se. Només un silenci sepulcral trencat pel quart clic...

III


...I el primer so que el segueix és la veu d'en Marc. El reconeix, no perquè és l'únic baríton que queda en el grup coral. És la millor veu que mai ha escoltat. Fins i tot abans de rebre les seves instruccions expertes. Fins i tot quan la ceguesa no li permet reconèixer cap fesomia, reconeix la veu d'en Marc sense dubtar-ne ni un instant. Se sent decebut. No ha entonat bé el començament i no hi ha excepcions. Ho ha deixat prou clar: el mínim error es pagarà amb sang. I el bastó colpeja el terra amb força. El silenci és acompanyat amb els mínims sorolls que fa el mestre en alçar-se. Es deixa ajudar per algú que només és espectador. I el grup sencer somiqueja. Sent la por de cadascun d'ells, l'olor del terror no es dissimula amb res. El mestre ho ha après durant els darrers anys de sofriment. Anys d'aïllament després de perdre la visió. Anys d'aprenentatge i de tractar-lo com una criatura de bolquers, humiliat fins a sentir-se minúscul, lluny de la fama aconseguida arreu amb el seu Cor, que va haver de delegar als seus homes de confiança i que, sota les seves ordres sempre d'amagat, va ressorgir. També l'elecció dels Epitafis ha estat dirigida per ell. Era fàcil d'endevinar per la seva passió a tot allò que fos grec. Finalment podrà acomplir la seva venjança, ara que ja hi veu sense visió, ja acostumat a utilitzar els sentits que li resten i gràcies a l'ajuda d'aquests homes fidels.

Davant d'en Marc sembla estovar-se per uns instants. Però sorgeix un sentiment sense nom que no el fa enrere perquè recorda les nits eternes en un hospital d'olor asèptica i de fredor contínua i retorna a la seva memòria el motiu d'haver acabat allà dins i encara pot sentir com se li cremen les parpelles i els ulls i el cos sencer. Perquè cada component d'aquell Cor va ser culpable de provocar l'incendi dins de l'Auditori. I perquè encara sent les rialles sorolloses d'en Marc a l'exterior i els insults del seu grupet cap a ell, que era duríssim perquè volia educar-los per lluitar contra tot. També contra l'oblit, la crueltat humana i les pors personals. Entre elles, la mort.

Amb precisió com si hi veiés, mou la mà cap al coll d'en Marc, fa un moviment circular al seu voltant i s'aparta perquè...

IV


...Cau a prop meu un nou cadàver. La sang s'escampa ràpidament. La ferida és profunda, mortal, lenta agonia. Com els anteriors. Cap d'ells crida perquè l'estilet els esquinça les cordes vocals i la gola. I ningú no sap què succeeix en realitat. Només un cop sec en caure el cos moribund i les passes del mestre. I la meva llengua quasi sense provocar sorolls, llepa la ferida com d'habitud, la sang que tenyeix el terra d'un vermell intens. Aquest color que només els meus ulls de felí poden veure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306091 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978