T'he perdut

Hi acabo de pensar. T'he perdut.

Jo que abans et tenia, et tenia cada dia esperant-me. Esperant que jo m'assebentès de que et tenia. I t'he perdut. Sembla trist. Mai ho havia vist així, una pèrdua, algú altre ja hi haurà. Però no.
No hem compartit res. Una mirada. Gran cosa! Una simple mirada que a mi m'ho va fer entendre tot i es veu que a tu no. Collons! Mai he entés el món, tu tampoc. Sembla que a vegades l'entengui, però no.

No sé qui sóc, d'on vinc, on aniré ni què hi faig aquí.

Em pregunto si algun dia te n'adonaràs de tot, tornarem a compartir moments "decents". Quant tu ho donaves tot i jo no donava res, se suposava que tot anava bé. Em sabia greu. Així que vaig començar a intentar fer alguna cosa, perquè, sempre és millor fer que desfer com diuen, no? Doncs jo, que ara donava, tu has marxat. T'he perdut? M'has perdut?

Potser ens hem perdut tots dos en un munt de fils girant que potser tu et penses que s'acaben amb el premi per a ser com jo sempre havia sigut amb tu. Em sap greu, però també em fa ràbia.

Em fa una ràbia tremenda que, quan m'esforço per fer-te feliç, tu... Tu tiris la punyetera tovallola o jo què sé què cony has fet! Només sé que m'estàs agafant per els meus punts dèbils i algun dia, t'ho tornaré. De veritat, un dia ho faré.

Llavors, potser només et farà més ràbia o et sabrà greu. No ho sé. M'importa? Tu solies dir-ho... Doncs sí, sí que t'importava i sí que m'importava. A mi encara m'importa, a tu, ja no.

Gràcies per fer-m'ho passar tant malament tots aquests dies, moltíssimes gràcies!

No ho llegiràs mai. Potser sí. Si m'hagessis fet cas algun dia, de totes aquelles petites coses que et vaig dir, si m'haguessis fet cas. Ja ho sabries tot, això no ho tindries llegit, perquè mai ho hauria escrit. Seriem felicos i menjariem anissos.

Ja no hem sento culpable.

Ara jo sóc l'ànima lliure, tu t'hauries de sentir culpable, tampoc ho faràs, així que no entenc com encara malgasto temps de la meva vida pensant en tu.

No ho entenc, però ho faig.

Petons.