The Light Was Brighter (High Hopes, 1)

Un relat de: deòmises

Exploro les teves palmes,
Buscant-hi el rastre de la humanitat,
La petja mil·lenària
Capaç d'alimentar-me la curiositat.

Desig de les hores acabades,
La mar esvalotada de la teva pell
Em remou les entranyes de l'ànima,
El dèbil batec del meu cor vell.

Les meves mans construeixen un nou castell
D'aire en la sorra dels teus parpres,
Per a emparar-hi les meves llàgrimes

Mentre la feixuguesa del passat
Intenta empresonar-me en la farga
Dels malsons, lluny del ressò ligni de les onades.

Comentaris

  • Grans esperances[Ofensiu]
    franz appa | 16-04-2008

    Poca música conté per a mi l'emoció de la dels Pink Floyd, encara que es pugui considerar del seu ocàs, com el tema citat pel teu poema. De fet, sembla que és el darrer tema escrit per la banda fins avui. Entre parèntesi, una banda que per a Waters ja havia signat el seu ocàs molt abans, quan ell va acabar l'àlbum "The final cut" amb l'esfereïdora imatge del doble ocàs del dia i d'un cataclisme nuclear. És clar que Gilmour i la resta tenien tot el dret a continuar amb el grup -o hauria de dir la marca- segons els tribunals. S'ha interpretat aquest darrer tema High Hopes com una retrospectiva nostàlgica i patètica -en el bon sentit- de Gilmour cap a la vida del grup.
    Mirada retrospectiva i lluita a braç partit, podríem dir, és aquest sonet, que navega amb propietat entre les ombres del passat i les onades del present, un mar que és una pell per al contacte encara possible, mal sia en una torre robada als somnis, feta amb simple aire dins la sorra que tapa les parpelles (llegeixo la habitual imatge anglosaxona per definir l'arrribada de la son... i els malsons).
    Una abraçada,

    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249582 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978