The Grass Was Greener (High Hopes, 1)

Un relat de: deòmises

Parlaràs com qui no té paraules
Amb l'absència de l'amor,
Com qui sembra, per a no recollir-los,
Besos en els camps de sal de la vida.

(L'herba era més verda quan els teus ulls
La miraven calladament)

Comentaris

  • camps d'herba[Ofensiu]
    franz appa | 17-04-2008

    Avui són camps de sal, però sembrem igual els besos, condemnats a l'esterilitat... o no, qui sap, sempre queda l'esperança...
    La cançó de Gilmour, escrita sembla ser en un arravatament d'inspiració -ja declinant en la seva avançada carrera- suggerida per la seva companya sentimental, descriu paisatges nostàlgics, la infància, la joventut... el temps en què la vida sembla més àmplia i gran, i, encara més, sembla extensible cap a un temps sense límits.
    En els teus versos, que citen una de les frases de l'original, el temps es descriu en la mirada de l'altre, posem que Gilmour, que ressegueix el ser decurs en la inconstant música de les paraules i els amors deixats enrera.

    There was a ragged band that followed in our footsteps
    Running before time took our dreams away
    Leaving the myriad small creatures trying to tie us to the ground
    To a life consumed by slow decay

    I sí, podem llegir en aquesta "banda feta parracs que ens segueix les passes, corrents abans que el temps ens esvaneixi els somnis i deixi miríades de criatures afanyant-se a subjectar-nos al terra, a la vida que es consumeix en una lenta descomposició", la desil·lusionada descripció de Gilmour de la derrota vital dels Pink Floyd, però també la de tots nosaltres, la de la progressiva absència de l'amor, aquesta substància que ens manté units misteriosament.

    Una abraçada,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249584 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978