The Grass Was Greener (High Hopes, 1)

Avui són camps de sal, però sembrem igual els besos, condemnats a l'esterilitat... o no, qui sap, sempre queda l'esperança...
La cançó de Gilmour, escrita sembla ser en un arravatament d'inspiració -ja declinant en la seva avançada carrera- suggerida per la seva companya sentimental, descriu paisatges nostàlgics, la infància, la joventut... el temps en què la vida sembla més àmplia i gran, i, encara més, sembla extensible cap a un temps sense límits.
En els teus versos, que citen una de les frases de l'original, el temps es descriu en la mirada de l'altre, posem que Gilmour, que ressegueix el ser decurs en la inconstant música de les paraules i els amors deixats enrera.

There was a ragged band that followed in our footsteps
Running before time took our dreams away
Leaving the myriad small creatures trying to tie us to the ground
To a life consumed by slow decay

I sí, podem llegir en aquesta "banda feta parracs que ens segueix les passes, corrents abans que el temps ens esvaneixi els somnis i deixi miríades de criatures afanyant-se a subjectar-nos al terra, a la vida que es consumeix en una lenta descomposició", la desil·lusionada descripció de Gilmour de la derrota vital dels Pink Floyd, però també la de tots nosaltres, la de la progressiva absència de l'amor, aquesta substància que ens manté units misteriosament.

Una abraçada,
franz