The end

Encara recordo la primera vegada que vaig veure l'Arcadi. M'acabava de mudar al meu nou pis, després d'un parell de mesos de reformes. Els meus amics s'havien marxat, un cop acabat el dinar d'inauguració, i mentre funcionava el rentavaixelles em vaig seure al sofà i vaig engegar la tele amb el comandament a distància. Estava pensant que allò era vida, quan vaig sentir una veu rera meu:
-Un televisor! Ja era hora! Començava a avorrir-me com una ostra.
Vaig girar el cap i vaig veure un home dempeus, amb els braços creuats i una sospitosa transparència general. Li vaig preguntar:
-I vostè, qui és?
-Com deus haver imaginat - em contestà mig somrient i travessant el sofà per seure's a la butaca del costat- sóc el fantasma que habita en aquest apartament. Però no tinguis por, sóc absolutament pacífic.
-Em treu un pes de sobre - li vaig contestar- I què fa aquí?
-Ja hem pots tractar de tu, ens veurem força. I respecte al que faig... doncs estar-me aquí. O és que tu tens un destí diví que acomplir?
-No t'ho prenguis malament. Només preguntava per si t'havies de venjar d'algú, o reparar alguna mala acció del passat.
-Has vist massa pel·lícules de fantasmes, tu. Jo era un home normal i corrent, no hi ha cap truculència al meu passat.
-Bé, què vols que sàpiga? Mai no havia conegut cap fantasma, i el noi de l'agència immobiliària no em va dir res.
-Tampoc no sap res, aquell brètol. Quan em va veure em volia ensenyar el pis, pensant-se que era un possible comprador... Però ara, prou de xerrar, que aquest programa de la tele està molt interessant.
I sense dir res més, el fantasma es girà per veure la tele i s'oblidà de la meva presència.
Aquella va ser la tònica de la nostra relació. Era un fantasma molt discret, no sortia quan venien els meus amics o els veïns, i només s'apareixia (sempre al saló) quan tenia ganes de parlar. Però tan bon punt engegava la tele, s'acabava l'espectre: es quedava quiet, els ulls fixos a la pantalla. No és que m'agradi gaire la tele, només veig un parell de sèries i les pel·lícules que em criden l'atenció. Generalment l'Arcadi no feia cap comentari. Només quan feien una pel·lícula d'intriga, tot d'una exclamava, més aviat per sí mateix:
-Ja ho tinc! L'assassí és...
I invariablement l'encertava.
Fou veient una antiga reposició d'una d'aquestes obres, quan el fantasma digué, gairebé al final (la trama era força complicada, amb un munt de sospitosos):
-Per fi! Ja ho sé... l'assassina és la cambrera!
I, efectivament, ho era. Quan estaven passant els crèdits em vaig girar cap a l'Arcadi i vaig veure que, amb un somriure satisfet, s'anava esvaint, dient:
-N'estava segur, havia de ser la cambrera.
Ja ho he dit, no era estrany que endevinés l'assassí. Però aquest va ser l'últim cop que el vaig veure.
Fa poc, he pogut esbrinar el misteri. L'àvia d'una veïna, que ha vingut a passar una temporada, va conèixer l'Arcadi i m'ha comentat que va morir d'un atac de cor al cinema de la Festa Major. Es veu que ja en vida era un gran afeccionat a les pel·lícules. A l'arxiu del barri he pogut aconseguir una còpia del programa de la Festa Major d'aquell any, i he confirmat el meu pressentiment: el film que estava veient quan va morir és el mateix que vam veure junts l'últim dia que va aparèixer. I ara sé que mai més no tornarà. El trobaré a faltar, però s'ha de reconèixer que als fantasmes d'ara ja no els turmenta el mateix que als d'abans, no senyor.