T'he decebut?

-T'he decebut?

Alguna vegada li havia sortit amb aquella pregunta. L'autoestima dels collons!


Ho recordava cada cop que sentia el verb 'decebre'. Li venia al cap, no hi podia fer res....Li venia d' aquells temps en què ella ho excusava tot, ho perdonava tot, per caràcter, per més que de tant en tant patia ataquets d'indignació.

S'havien conegut d'una forma moderna i estereotipada: via xarxa social, una d'amics de l'orientalisme. Havien fet broma sobre la descoberta que de les arrels de la flor de lotus se'n feien patates tipus chips i que encara en podrien muntar una empresa, perquè ella tenia molt bon 'don de gentes' -més un aspecte sensual ben adient- i ell capacitat de màrqueting i un cervell que no perdia mai el fil.

És clar que aquella iniciativa no va arribar mai a bon port. Hi mancava l'energia del creure-s'ho del cert, la que mou sí o sí.

No obstant, allò va ser la introducció a una trobada a 'Couple-Confort', una mena d'hotelet a les rodalies d'una capital de comarca. S'havien enamorat i calia passar a abraçades, petons, gemecs i moguda. Ell, mig capcot, li havia confessat que tenia poca gràcia i poca pràctica en aquell camp. Feia una eternitat que havien aparcat el sexe a casa seva: la seva dona patia pubigranyes-pubicefàliques que calia respectar i, a més, era propietària d'un forat de mal entrar, segurament reflex del tarannà estret d'ella mateixa, que, segons ell, era una perfecta 'tia simple', pastada a un fotimer de fèmines del mateix segell: les que omplien la vacuïtat amb esport copiat i de moda, clonpatriotisme i penosismes al karaoke.

A ella no li va importar. Li ho va donar tot, al llit. I més. Cada nit parlaven, tardet, això sí, que ell abans havia de complir/quadrar a casa seva amb l'horari dels fills i de la muller: els deures d'escola i les lliçons i la tele mostrant una estampa familiar entranyable en la mentida.

A ella que ell mantingués aquell estat fictici l'irritava. Li havia retret que no li deixés clar a la seva dona que només estaven junts per les criatures, que ella no l'interessava i que estava fart que el dominés. Bé se'n queixava. 'D'aquest any no passem', una altra frase que sovintejava. Que respectés la seva dona dient-li que aclarint la situació ella podia ser lliure de conèixer més gent i de tenir un altre fill -a veure si aconseguien la nena- com incongruenment semblava que volia, perquè tenien feina fixa, requisit indispensable per a criar. Però no. Calia sostenir la situació. L'amiga i amant li feia veure allò que repercutiria fractalment en els seus fills, que es repetiria el patró. Se l'escoltava?

Els encontres eren ardents. No obstant, ella va començar a no poder orgasmar. Importava i no importava. Qüestionava coses. Ell s'analitzava. Ella somreia, 'no passa res', i després la restallera de mots amorosos que els unien, perquè s'anaven coneixent.

I ella, que també era casada però amb una mitja transparència a casa seva, un tall més dur, però necessari per sentir-se 'neta', aguantava, esperava. Fins i tot s'anava emparanoiant. Per què calia tallar xat, els vespres de caps de setmana i festius? Perquè ell proseguís la seva vida de sempre? I ell demanava paciència, calma. Que per davant, abans que res, el nens...ah! i els seus pares, que vivien amb una germana impossibilitada, bona gent que no podia afectar amb un canvi massa rebombòric.

Li havia dit que mai s'havia comunicat amb cap dona com amb ella. Que per fi havia trobat l'amor de la seva vida. Que la desitjava amb bogeria, en cos i ànima. Que li volia tot el bé del món. I insistia, quan ella l'hostiava verbalment -en sabia molt- recordant el 'jo' d'ella que l'excitava i l'entendria alhora.

Ella, com tothom, tenia més 'jo's. Una suma amb positius i negatius. Ell mateix, quan n'apareixia un de nou dels seus, li exclamava: 'afegeix-me'l a la llista!'. Aleshores unes emoticones simpàtiques a la finestreta de la pantalla els il·luminaven els rostres i la parella s'anava escalfant...per acabar en eròtic tòrrid xat, tot embriaguesa i deliri, amb esclats dignes de supernova.

D'aquesta manera van allargar encara un temps més, amb alts i baixos.

Ell li enviava un missatge al mòbil cada mig matí, quan era a fer el cafè i descansava d'alumnes feixucs i no feixucs. I de límits i derivades que a vegades no derivaven en res. Li explicava les seves fantasies, s'eixamplava amb genuïnes mostres de passió. I, si ella estava 'baixa', amb ànims i consells. Se'n preocupava, estava per a ella.

Quan va ser la segona vegada que, en aquella mena de relació, ell va tenir vacances d'estiu i va marxar amb la família a les Canàries, a ella se li va posar fatal. A ell no li agradava viatjar cada any allà mateix, al mateix hotel i...havia dit que buscaria una pretext. I no: allà era, les fotos a l'Instagram ho mostraven, amb aquella estúpida bleda vencedora i els menuts no tan menuts. Com? Ella li posava la mà a la cuixa, triomfant i amb rostre de satisfacció?

I en va tenir prou. Va enrabiar-se des del baix ventre, difícil d'aturar. Va plorar molt, va amargar-se unes setmanes -la seva salut li demanava que parés-, un xic el va maleir i un xic més va desconfiar, llavors sí: segur que havien cardat, més malament o més bé... hauria aprofitat el que havia après amb ella i encara li devia un favor. Esborraria missatges i pamplines. Oblidaria.

Oblidaria. Es quedaria amb uns mots llegits no recordava on: 'el que importa és la història i no el final'. Creia que assuajarien el dol. Creia. Li quedava un inevitable pòsit del que considerava que havia estat 'de debò', encara que hagués hagut de madurar amb la comprensió que els amors intensos segurament s'igualaven als focs d'encenalls quan les vides estaven fetes; que ell havia escollit perquè havia pensat i repensat, ella gosava suposar, embrutia suposant i tant li era.

I doncs que li anés bé: que es confités la dona i l'existència.