T'ha isolat la soledat? (Aquàtica)

Un relat de: deòmises

Més enllà d'àmbits desconeguts,
On la llum deixa la seva vesta
De somni, hi ha la mar que xopa
L'ànima.

Onatge cansat, exhaust de llepar
Fins a l'eternitat la terra que empara
L'argila, de ser sina per a alletar
Llàgrimes.

Torna la lluïssor de la lluna
I il·lumina la desesperança del dia
Exànime.

Però no sabré si les hores tornaran.
T'ha isolat la soledat, callada flor
Anònima?

Comentaris

  • Obrigado[Ofensiu]
    Bianca | 18-01-2008 | Valoració: 10

    Gracies per regalar-nos a tots els teus poemes. És una delicia poder llegir-los i comentar-los.

  • T'ha isolat la...[Ofensiu]
    Carme Raichs | 15-01-2008 | Valoració: 10

    deomises, una poesia molt culpidora. Les metàfores m'han encantat, per la seva força. La segona estrofa gènial.
    Et seguiuré llegint.
    carme

  • la soletat isola o conecta?[Ofensiu]
    Epicuri | 29-12-2007

    M'agradat molt el teu poema, també m'agrada mollt el quadre que has triat per la teva presentació: El crit.

    El vaig conèixer quan el varen robar, amb la notícia. El trobo super expressiu com aquesta poesia.

    Onatge cansat, exhaust de llepar
    Fins a l'eternitat la terra que empara
    L'argila, de ser sina per a alletar
    Llàgrimes.

    l'onatge, es només la punta de l'iceberg...
    com l'argila.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249462 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978