Texts i pretexts.

Un relat de: quin valiente


Els de tercer i quart són molt reticents a aplaudir però reconec que gairebé no se'ls nota la derrota per haver quedat segons en els Jocs Florals d'enguany. Els de l'últim curs no estan per la feina i des d'aquí, el cim ... de l'escenari com estic, puc veure'ls més preocupats intentant lligar amb les noves alumnes, o alumnes noves, com es diu? Bé, que giren el cap de continu per fixar una presa a la qual després s'acostaran amb la fórmula: -Em dic tal, estic en l'últim curs, si puc ajudar-te no ho dubtis. I la rúbrica, per descomptat.- Ens donem els telèfons, si això? Jo tinc la mateixa edat que ells encara que vagi a primer. Jo sóc menys barruer, si us plau. La d'anglès s'ha adormit i també comptava. I seguint la panoràmica per fileres de butaques puc veure-li a ell. Resta dret i aplaudint. No hauria. Encara tinc el meu cap una de les seves últimes sentències: - Del teatre tan sols viuen els maricons i els drogoaddictes, i a més no entén ni una paparra de català, però ha vingut i això era d’esperar abans o d’hora.
“M’empeny" del protagonisme la de Socials i Recerca i agraeix la lectura del primer premi dels jocs florals 2017. El poema era molt bo, em cago l'olla, l'equip magistral: la Berta, l'Anna, en Lluís i servidor i la defensa que he fet sobre l'escenari ... Bé, que ho diguin els altres, però sóc el que millor dicció té de tot l'Institut. Baixo de l'escenari i em dirigeixo als camerinos. No he de desmaquillar-me en absolut però aquest és el nostre punt de trobada, en anglès meeting point, on ens reunim la banda per fumar-nos unes cigarretes sense que ho sàpiga ni el cap d'estudis ni un altre major de quaranta anys. La substituta de química tindrà vint-i-set, si fa no fa. No és correcte dir que no ho saben simplement que fan com si no ho sabessin. També està Martín i no espero que em foti bronca per quatre caladetes. Ell sap que si algú li "roba" a casa paper, filtres i tabac de pipa sóc jo i no la seva dona. Una altra mentida a mitges.
- Saps Qui està entre el públic? - Em pregunta amb nerviosisme zero.
- L'Elisenda adormida, el Beltrán llegint a Kant, probablement ... He fet una escombrada en pla general de tota la platea.
- Ha vingut a veure't.
- Ja ho sé i ho esperava.
- Teniu una conversa pendent- em deia en el seu paper de pare, encara que no ho era.
- Què faràs?
- Tornar a casa desprès de buidar el pap. A casa teva.
La vida són llibres que no s’han tancat i pàgines que no s’han entès. Bé, la vida és un viatge, que diu en Martín. Esteu al cas, oi?
El meu pare i jo teníem una conversa pendent i aquest cop parlaríem tots dos i no ell sol. Acostumava a fer-lo amb les paraules, com gairebé tots. Balbucejant en un idioma no recollit en cap diccionari de català-alcohol alcohol-català, després sí passava al vocabulari de la mà oberta i les seves paraules no anaven dirigides a l'intel·lecte sinó a la cara i els seus dits febles s'ajuntaven i feien un puny. I això li atorgava més força ... Al seu puny, no pas a les seves paraules. I jo acabava per no entendre res, o entendre-ho tot. I m’amagava en el buit de la nevera o sota el llit, ni tan sols tenia cinc anys, o sortia per la porta i seguia corrent escales amunt fins arribar a ca la Maria, la del cinquè, sorda i bona gent, i el que estava esperant-me a platea mai no em va perseguir, i no crec que la meva mare preguntés per mi, o potser sí que ho feia i mai ho vaig saber. Sempre n’hi havia un moment en què la porta de casa meva restava oberta i baixava del cinquè i em filtrava pel passadís de casa i em ficava al llit, fins al dia següent en què tot s'havia oblidat ... Una altra mentida a mitges. Res no s'havia oblidat però ningú esmentava cap pallissa.
Sí, aquell home i jo teníem una conversa i la reprendríem des d’aquell punt en què li vaig sentir entrar per la porta fotem bandades a tort i dret sense tenir-se en peus cridant el meu nom. O potser des de la tremolor de mans i cor en veure’l aparèixer per la meva habitació i enxampar-me tot nu amb els llençols que feien com a toga romana, en el meu paper de César, poso per cas. Un minut amunt o un minut avall... No va d’un pam.
Aquella nit no vaig amagar-me sinó que vaig començar a córrer fins guanyar l’entrada de casa meva. I no vaig tirar amunt sinó en direcció a la porta de l’edifici. I vaig continuar corrent sense mirar enrere ni notar el dolor als peus que, a l’acabament, estaven sagnant i amb butllofes. I vaig continuar gambant i ensopegant amb bancs del parc i pedres de les glorietes, gemegant la meva por i amb més suor que llàgrimes. Sense atendre la presència d'altres vianants que probablement intentaren barrar-me el pas. Vaig continuar corrent i despullat i amb el pànic de mirar cap enrere per si de cas aquell fos l'únic dia en què al predador li hagués donat per perseguir-me. Ja he dit que plorant? Ja he dit que amb por? Molta. Vaig continuar corrent amb el martelleig de les seves paraules el meu cap, maricón, i el record del seu puny a les galtes. Allunyant-me de la llum dels fanals que creia que eren llanternes d'una batuda. No vaig parar de córrer tot sabent que el moll es trobava a prop o potser ja no hi era el poble. Seria això. Vaig continuar corrent admetent que cada vegada ho feia amb menys força però la meva integritat estava en lloc i va ser per l’orgull de l’indefens que havia de continuar corrent. Vaig continuar corrent i trepitjant asfalt i herba, i terra i bassals, i fang i pedres petites. I queia i m’aixecava imaginant-me que ell seria a prop. I quan vaig notar més foscor que no pas llum vaig continuar corrent en ziga-zaga, que això esgota més, i minvant el pas però amb les cames rígides i seriós. Esquena recta, mirada el front, dret el coll. I vaig passar del galop al trot, del trot al pas... I del pas a terra, sense esma, mort. Mort i nu. Nu i amb posició fetal, vaig creure sentir un soroll que es tornaria una veu amable i uns dits que em proporcionaven calor. Allí estava en Martín. Probablement amb més por que no pas jo i preocupat per aquell tros de carn que no devia de deixar de respirar com si es begués d’un glop l’aire. Recordo que no gosava mirar-li els ulls, però tampoc li apartava amb cops de peus perquè alguna cosa dins meu m’estava insinuant que em trobava sà i estalvi. Intuïció, simplement. Havia de donar la cara tard o d’hora i vaig fingir un personatge: el mut.
- Qui ets? T’has perdut? Què fas aquí?
Un vulnerable cadell mut.
- No tens casa?
I em va portar a la seva, d’això farà onze anys, molt per sota. I va posar un brou calent a taula i de cop em vaig adonar de que no tenia res a l’estómac des de feia hores, no sé quantes... Moltes. I la seva dona, la Patrícia, cinquantina com a ell, i a la que la Natura no li va fer cap fill, va donar, volia dir, va començar a vestir-me pel cap amb un jersei fet per ella, per a no se sap quina criatura. Sempre n’hi havia de nebots o fills d’altres, deia... Però a mi m’esqueia el pel, com si m’hagueren esperant tota la vida. Aquella nit vaig poder dormir tot sabent que era el dia del meu naixement.
Amb el temps ens vàrem dir la veritat, la meva i la seva. I vam concloure que filaríem una mentida. Que jo no era mut ho vam descobrir desprès del tercer glopet de brou. Ells no estaven per la labor de lliurar-me a la policia i jo no volia tornar a rebre cops de punys i humiliacions d’on venia. Els vuit anys vaig trucar a casa meva demanant-li a aquell home els papers de la meva identitat, a efectes d’escolarització tardana i coses semblants i amenaçant-li de que, si no els enviés a un codi postal, ics, li denunciaria amb els veïns com a testimonis, i això eren molts anys a la garjola. Vull pensar que no va parar de buscar-me per col·legis i parcs i, honestament, no visquem gaire lluny l’un de l’altre. Avui haurà entrat el pati de l’Insti on he rebut el diploma com a portaveu de l’equip guanyador com algú altre dia s’hauria ficat al camp de futbol, dic jo. No fugiré corrents perquè se quina és la meva responsabilitat però tampoc no vull quedar-me amb ell a soles. Pujaré a l’escenari i li preguntaré què... I ja no em surt la continuació d’aquest guió, si em preguntarà cóm estàs o si voldrà que torni o... Però tinc decidit fer-lo des de sobre de l’escenari, recordant els tres minuts gloriosos de fa un moment. Per cert, voleu llegir el poema guanyador? És una canya, cony! Quin equip més bo que en tinc. Diu així:
Des de dalt d’un turó
Un àliga planejava
I per dintre seu preguntava
És cert tot el que veig?
I no recordo com continuava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer