T'explico el nostre final, amor meu?

Aquell so estrident i repetitiu començava a fer-me venir mal de cap. El sentia una vegada i una altra, sense descans. Vaig intentar tapar-me les orelles amb les mans, però alguna cosa m'ho impedia, alguna cosa que no podia notar ni veure, i vaig adonar-me amb horror que no podia obrir els ulls. Vaig sentir com si el meu cos ja no em pertanyés, com si algú me l'hagués robat.
El so va parar. Per uns instants em vaig sentir alleujada, però alguna cos em deia que allò no era un bon senyal. Va ser llavors que vaig notar l'estrebada. Alguna cosa m'estirava, m'engolia com un forat negre i no deixava que em quedés on era. I vaig aconseguir obrir els ulls. El cor se'm va glaçar, si és que podia arribar a tenir cor en aquell moment. El meu cos estava en el llit d'un hospital, aquell martelleig estrident que havia sentit era la màquina que m'havia mantingut amb vida, ara estava apagada, desconnectada per unes mans que coneixia molt bé, les teves mans. Jo estava flotant en l'aire, no se exactament com anomenar l'ésser que era en aquell moment, un esperit, una ombra, no ho sé, però et podia veure perfectament, podia observar les llàgrimes que et baixaven per les galtes, podia observar la ganyota de dolor que feies en veure que m'havies mort, fins hi tot podia observar la teva ànima, una barreja de dolor i felicitat. I vaig escoltar les teves paraules:
-Perdona, Elena, pel que t'he fet. - deies entre llàgrimes. - Però tu i jo sabem que no podíem continuar així, no d'aquesta manera.
Vas callar un moment, com buscant les paraules adequades. Inconscientment vaig somriure, estava morta, tu estaves parlant a un mort i, increïblement, el mort t'escoltava.
-Si us plau, deixa que segueixi amb la meva vida, no em retinguis al teu costat, d'aquesta manera no, si us plau.
La veritat és que no entenia el que volies dir, tu i jo ens estimàvem, no? Si no era així, per què havíem estat junts tant de temps?
Vaig apartar la mirada de tu intentant recordar que havia passat, que era diferent de llavors, però vas continuar parlant.
-Elena, no m'odiïs pel que estic fent. - vaig veure com m'acariciaves el braç, encara que ja no podia sentir-ho. - Intenta entendre la meva posició, ara ja no ets la dona de la meva vida.
En aquell moment em vas trencar el cor que ja no tenia, que m'havies pres abans de dir-me el que passava, vaig intentar plorar llàgrimes, però no podia perquè ja no tenia un cos que pogués plorar-les.
I et vaig odiar, l'amor incondicional que sentia per tu es va convertir en un odi que m'enterbolia els sentits.
I ara sóc aquí, en els teus somnis, fent-te sentir cada nit el mateix dolor que em vas fer tu a mi, recordant-te dia rere dia que el dia que moris em trobaré amb tu i desitjaràs no haver fet mai el que vas fer.