Testimoni de càrrec

Un relat de: rautortor
A la família Marbà, tots els membres mascles eren dibuixants. Cadascú havia adquirit un estil propi i personal. Així i tot, els crítics solien parlar d’un parentiu estilístic subjacent en tots ells, una mena d’estil “marbà”. Però, al marge de la feina, estaven posseïts per una xacra familiar. Criats en el masclisme més acèrrim, durant generacions foren incapaços d’acceptar que cap de les seves germanes o cosines seguís els seus passos.

Un bon dia, s’assabentaren que una tal Lin Marbà havia publicat amb molt d’èxit una sèrie policíaca de còmics. Un treball brillant i original, molt superior als altres Marbà, segons la crítica.

Qui era la tal Lin? Algú de la família o es tractava d’un pseudònim? Corroïts per un accés d’enveja i misogínia, començaren a furetejar en la seva vida. I, com més furgaven, més s’engelosien. Fins que la noia els descobrí.

De resposta, va publicar una historieta sobre una urbanització on tots els habitants eren dibuixants i mascles. Algú es va trobar una olleta d’aram i en fregar-la va aparèixer el típic geni dels desitjos. Llavors, li va demanar que a tots els envejosos se’ls posés blava la pell. Dit i fet. Sent demà, el lloc s’havia convertit en un poblat de barrufets.

En sentir-se al·ludits i ridiculitzats, els Marbà passaren a l’atac directe. Li enviaren amenaces anònimes, trucades intempestives, obscenitats... i qui sap si foren ells els autors de l’incendi que devastà l’estudi de la noia. Oficialment, s’atribuí el foc a un curtcircuit i s’informà de la presència del cadàver d’una dona, impossible d’identificar. Ells ho celebraren.

Uns dies més tard, va fer cap a mans de la policia un sobre anònim. Contenia un còmic inèdit de l’inspector Nil Abram, on s’explicaven fil per randa tots els detalls de l’atemptat. Els Marbà, sense coartada, hagueren de confessar. Des de la presó, però, no paraven de preguntar-se qui coi devia ser la dona carbonitzada.

Ningú en concret. La Lin potser, una lladregota, un truc de l’inspector Nil..., qui sap?

Comentaris

  • Constato, amb plaer [Ofensiu]

    que ets tan bo en prosa com en vers. El relat que ens has regalat té tots els ingredients per al suspense. Ja, des del principi, els escriptors masclistes i misògins toquen una mica la pera perquè no volen reconèixer que les dones també tenim manetes per això d'escriure. Després, l'aparició d'una rival-dona comença a aportar interès a la història per a veure com s'ho prendran els parents Marbà. Amb enveja, és clar, una de les nostres virtuts nacionals, especialment entre gent de lletres i no sé ben bé per què. Com si no fossim tots germans de ploma i no tinguessim cadascú el seu estil i la seva manera d'expressar el món propi.
    I per acabar d'embolicar la troca i donar un toc dramàtic, un incendi acaba amb la vida d'una persona que només volia escriure lliurement però que es va curar en salut davant la traïdoria dels Malbà.
    Un tema molt ben trobat, molt ben portat, molt ben escrit i molt de tot.

    Una abraçada

  • Trama [Ofensiu]
    allan lee | 18-03-2013

    de novel.la d'Agatha Christie - al meu parer una autora no prou reconeguda- per sucar-hi pa. M'admira com ens has pogut explicar tantes coses en tan poques paraules, i amanir-ho amb enveja, humor, ironia i frescura. M'ha agradat molt. I, com en Carles, estic molt contenta de llegir-te també en prosa. Una abraçada,

    a

  • És una alegria[Ofensiu]
    Carles Ferran | 17-03-2013

    veure’t participar en un dels concursos, ja no sols als reptes. I a més deixant per una vegada la poesia i endinsant-te en una disciplina menys conreada per tu, la prosa, de la que te’n surts prou bé. Hauries d’agafar-ne el costum, és molt enriquidor sotmetre’s a canvis de registre, a nous reptes, a diferents temes que necessiten diferents enfocaments. Enhorabona.

l´Autor

rautortor

223 Relats

757 Comentaris

139493 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen