Testimoni de càrrec

A la família Marbà, tots els membres mascles eren dibuixants. Cadascú havia adquirit un estil propi i personal. Així i tot, els crítics solien parlar d’un parentiu estilístic subjacent en tots ells, una mena d’estil “marbà”. Però, al marge de la feina, estaven posseïts per una xacra familiar. Criats en el masclisme més acèrrim, durant generacions foren incapaços d’acceptar que cap de les seves germanes o cosines seguís els seus passos.

Un bon dia, s’assabentaren que una tal Lin Marbà havia publicat amb molt d’èxit una sèrie policíaca de còmics. Un treball brillant i original, molt superior als altres Marbà, segons la crítica.

Qui era la tal Lin? Algú de la família o es tractava d’un pseudònim? Corroïts per un accés d’enveja i misogínia, començaren a furetejar en la seva vida. I, com més furgaven, més s’engelosien. Fins que la noia els descobrí.

De resposta, va publicar una historieta sobre una urbanització on tots els habitants eren dibuixants i mascles. Algú es va trobar una olleta d’aram i en fregar-la va aparèixer el típic geni dels desitjos. Llavors, li va demanar que a tots els envejosos se’ls posés blava la pell. Dit i fet. Sent demà, el lloc s’havia convertit en un poblat de barrufets.

En sentir-se al·ludits i ridiculitzats, els Marbà passaren a l’atac directe. Li enviaren amenaces anònimes, trucades intempestives, obscenitats... i qui sap si foren ells els autors de l’incendi que devastà l’estudi de la noia. Oficialment, s’atribuí el foc a un curtcircuit i s’informà de la presència del cadàver d’una dona, impossible d’identificar. Ells ho celebraren.

Uns dies més tard, va fer cap a mans de la policia un sobre anònim. Contenia un còmic inèdit de l’inspector Nil Abram, on s’explicaven fil per randa tots els detalls de l’atemptat. Els Marbà, sense coartada, hagueren de confessar. Des de la presó, però, no paraven de preguntar-se qui coi devia ser la dona carbonitzada.

Ningú en concret. La Lin potser, una lladregota, un truc de l’inspector Nil..., qui sap?