Testimoni contra el bilingüisme

Un relat de: jordi domènech i arnau

De tant en tant, ressonen unes veus que es queixen que hi ha nens del nostre país que no parlen correctament l'espanyol, i que això ho solucionaria l'ensenyament bilingüe.
Sempre he pensat, que encara que l'argument fos cert, no tinc cap motiu per escollir precisament l'espanyol com a segona llengua dels meus fills.
Però el cas és que no és cert. Per aprendre la llengua espanyola, als catalanets no els cal la meitat del temps d'escola en aquest idioma, ni molt menys. En puc donar testimoni:

Quan els meus fills tenien quatre i dos anys, tornant de Portugal, vam passar per Salamanca, Sí, allí on ens tenen aquells papers… I com sempre fèiem vam anar a raure a un càmping, per allò de l'economia i que els nens s'hi estan millor que a un hotel.
Els nens encara no havien anat mai a la guarderia i el contacte màxim amb l'espanyol deuria ser algun dia que els seus pares havíem mirat per la tele alguna pel·lícula amb aquesta llengua, cosa no gens freqüent.
Era setembre i el càmping estava quasi buit, a uns trenta metres de la tenda hi havia un petit parc infantil, amb gronxadors, tobogan, molt pensat per nens de l'edat dels nostres. I tres nens d'uns cinc anys que hi jugaven: rossos, ulls blaus, vestits de turista. Prop d'allí un parell d'autocaravanes amb matrícula sueca.
Com que la cosa estava tranquil·la, vam dir als nostres fills:
-Aneu a jugar allí, amb aquells nens.
I ho van fer, Mentre fèiem el sopar els veiem i sentíem xisclar a una certa distància. Finalment, des de les caravanes sueques vam sentir un crit, i els altres nens se'n van anar a sopar. Nosaltres també vam cridar els nostres.
-Què us deien, aquells nens?
-No ho sé -va dir el nostre gran-, parlaven en espanyol…
Amb els anys, els fills van anar a l'escola, i encara recordo la tutora de la petita de segon d'EGB de la petita que ens deia:
-És que la seva nena és l'única que no es passa de llengua quan enraona amb un nen que li parla en espanyol.
Amb tot això vull dir que no vam fer mai de la vida res per fer aprendre l'espanyol als nostres fills. Ni tan sols anar a veure al cinema pel·lícules infantils si no eren en català, o sigui que anaven poc al cinema. Recordeu Perustrínia 2004?
Per exemple, sóc força afeccionat als jocs d'ordinador i n'he comprat bastants pels meus fills. Tots en versió original, i a partir dels vuit o nou anys, si volien saber alguna cosa de les instruccions, els hi donava el diccionari d'anglès i que s'espavilessin. (Alguns plors va costar aquesta decisió, però asseguro que no vaig cedir mai i que van passar pel tub)
I el cas, és que quan el gran tenia deu anys, sense haver fet res especial, ja sabia prou espanyol com per poder-lo deixar anar a comprar a una botiga a Madrid i que s'hi aclarís. Aquella vegada, la nena amb vuit anys, encara ficava la pota, però no tan com un alumne d'ESO que en voler traduir a una pastisseria de l'altra banda del Cinca "pasta fullada" va pensar que es deia "pasta jodida", com a màxim traduir "esquirol" per "esquiruelo".
I quan van arribar les proves d'accés a la universitat, els molt podrits, van treure millor nota en espanyol que en català, no els hi perdonaré mai, encara que puc testificar que els exàmens de català que els van tocar eren força més difícils que els d'espanyol. Val a dir que tots dos encara van treure millor nota d'anglès, conseqüència dels jocs, potser. I que a cap dels dos els hi agradaven gens les assignatures de llengua i que venien de fer el batxillerat científic.

Comentaris

  • És un tema complex...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 04-11-2006 | Valoració: 8

    Jo sóc de la CAL i d'ERC, i tinc ben clar que, als PP.CC. (Catalunya, Balears, València, etcetra) s'ha de parlar català.

    Respecte a les faltes d'ortografia, estic d'acord: parlis la llengua que parlis, no hauries de fer faltes d'ortografia, encara menys si pots evitar-les.

    No sé què més dir.

    Apa, salut!!

  • És curiós, ja que jo he pogut veure el procès amb mi mateix i amb els meus dos germans:
    - Jo: bé, diria que tinc un bon nivell de castellà, tenint en compte que els meus pares sempre parlen en castellà entre ells i quan jo era petit sempre parlava en castellà amb ell (és de Sòria). A més a més, el fet de tenir família allà m'ha portar a una autoobligació a millorar el meu nivell de castelà. A més, parlo amb la majoria d'amics en castellà, i això, vulguis o no, et fa millorar. Això si, el català és la llengua que més domino, amb la que més m'entenc.
    De l'anglès... bé, només el que fem a classe... i això que m'agradaria millorar... almenys he posat l'idioma del mòbil en anglès enlloc de castellà. No és res però bé, trobo que fa patxoca.

    - El meu germà: Cada cop a casa les cosess són més en català, i a vegades quna el sento parlar en castellà em va vergonya aliena: diu cada barbaritat...

    -La meva germana: buff... té només 7 anys i el parla molt malament. Li costa comunicar-se amb els familiars castellanoparlant, encara que quan duem una setmana allà ja comença a millorar significativament (però quan tornem ho torna a perdre).

    És curiós veure tot aquest procès.

    No t'aturis

    Juseph

  • curiositats[Ofensiu]
    enricber | 30-05-2006 | Valoració: 3

    Em sembla una llàstima que es pugui tenir una percepció tan negativa d'una llengua tan propera. Treure millor nota en els examens de castellà no és un criteri massa interessant. Tenir un contacte amb la literatura en llengua castellana no li faria cap mal als teus fills, ben al contrari, se'ls obriria tot un món nou.
    Ara bé, em crida l'atenció que textos tan militants a favor del català estiguin tan plagats de faltes d'ortografia i gramaticals (sobretot pronoms), com és el cas del "testimoni". És curiós, però les persones bilingües (o fins i tot castellans monolingües que estudien el català) acostumen a emprar molt més correctament els pronoms febles. Això m'ho va confirmar l'entrevista que fa pocs dies li van fer a Radio 4 a un professor de català que treballa a Madrid. Els seus alumnes acaben parlant català millor que la mitjana del catalans! Així que els arguments del "testimoni" també es podrien emprar a l'inrevés.
    El bilingüisme, el trilingüisme, són enriquidors. Apropiar-se de més d'una llengua enriqueix... i et fa escriure molt millor la teva llengua materna.

  • Hi estic d'acord![Ofensiu]
    peusdevent... | 10-08-2005 | Valoració: 10

    A casa meva tampoc s'ha parlat mai el castellà tot i que desde primer de primària he estudiat castellà, però sempre ens ho han fet tot en català l'ensenyament del castellà també, i no per això en sé menys que els altres... A casa s'ha fet sempre tot en català encara que no han estat tan estrictes com tu, mamare un poc sempre ho ha estat amb aquest tema... però en definitiva no falta que res sigui bilingüe perquè parlem bé o almenys sapiguem castellà perquè a la majoria de mitjans de comunicació són en aquesta llengua!!

    una besada!!!

  • Hola Jordi[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 09-08-2005

    Potser sí que tens raó. No, de fet, crec que tens raó. No puc parlar per experiència pròpia: la família del meu pare és andalusa i la de la meva mare catalana. He crescut sempre entre aquestes dues llengües. A l'escola, quan jo hi anava es feia encara l'E.G.B., i la majoria d'assignatures encara eren en castellà.

    Però en canvi, la meva germana petita, ara té tot just 15 anys, ha fet les classes sempre en català. Ha parlat sempre en català a casa (el meu pare, malgrat origen andalús parla el català perfectament), i el castellà l'ha tocat ben poc. Però el sap, l'ha après, i el parla sense problemes.

    Un bon relat. I Feliç aniversari!!

    Salz.

  • Peer Cepció | 29-05-2005 | Valoració: 10

    després de llegir 2 relats teus t'afig als meus autors preferits.

  • Pasta fullada[Ofensiu]
    Yurral Salocín | 20-05-2005

    Està bé aquesta traducció de "pasta fullada" per "pasta jodida" perque en realitat, si no la compres (pre)feta és bastant difícil de fer "la muy jodida".

Valoració mitja: 7.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

170 Comentaris

57096 Lectures

Valoració de l'autor: 9.16

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com