T'eStiMo...

I com començar a descriure jo el que penso, si faci el que faci... de res no serveix? I quants cops t'he dit t'estimo... i quants cops m'he resignat a un senzill "ho sento" que no enten res, que no em compensa i que no em serveix per res més que per iniciar a plorar... LLuitant, silenciosament, sense remoure el aire, sense destacar... per recuperar-te... però lluito i lluito... i la meva recompensa resulta a les mans d'una altra... quin joc més inútil.
Visc de la il.lusió que conserven els records, les imatges i les paraules, pronunciades per lletres, o per la teva suau veu quan trencava el silenci tan sols per gestionar el meu nom... i somrisc pensant que aquells records mai tornaran... que ara pertanyen a algú altre... que ara sóc un simple esbòs de la teva ment... quan jo el que vull és el protagonisme de la teva atenció, altre cop. I m'esclavitzo i no em deixo lliure... i em tanco dintre els somnis i alhora no puc deixar-te volar, vull que restis amb mi encara ara. No marxis... Però ja és massa tard. I dels ulls em brollen les llàgrimes... Ets massa per mi... I no puc deixar-te fugir, no puc. Com dir-te que et necessito, que amb tu jo era feliç i que ara m'han robat la vida... I com puc dir-te jo, que la gelosia em mata... Que l'egoisme m'acapara... Que la lluita m'encega... Que la tristesa m'entristeix... Que la melancolia em conquista... Que les llàgrimes no descancen... Que el plor mai s'acaba... Com puc dir-te que t'estimo... I que sense tu no sóc res més que un simple cos a qui li han deslliurat l'ànima? I com puc adonar-me que les meves paraules no són més que paraules, que et remarquen els moments dolents, però que no et fan canviar d'opinió, que no et fan adonar del que intento dir-te, que no comprens que t'estimo massa... massa per no poder viure sense tu...
I ara, quan ja he perdut la il.lusió, quan els somnis no són més que somnis, quan les llàgrimes m'inunden, quan el cor em dol més que mai... és quan sé que t'he perdut. Et necessito... Aquí, vine ara i abraça'm com abans... Mira'm i digue'm que tu també m'estimes... Altre cop... És tot quan jo desitjo... Però sé que això són somnis que mai es compliran... Incrèdula... Sóc això... Visc de l'esperança, de que un dia em diguis que tot ha estat un malson... Un somni negre que mai ha estat real... Un parentèsis en la meva vida... Però... Ara és quan no puc més.... Quan els ulls em borren la vista i l'omplen d'un suau color platejat... Ara és quan et torno a dir que t'estimo... I quan torno a sentir un altre "ho sento" que m'apunyala la ferida que mai es tenca... Que sempre resta allà, oberta, adolorida...
I tan sols sé que mai deixaré de lluitar... Que el cor em mana estimar-te a pesar de tot... I que viure plorant esperant un miracle... Que sé que mai es compliarà... Però en el que somio cada dia, mentre em repeteixo inutilment... Que t'estimo.